Dels oposats comentaris, hi havia, com sempre, una part de veritat i moltes de mentida. Entre els detractors, alguna marquesa gratinada i impossible afirmava que Pilar Xuclà era pitjor que una cocotte, que no en tenia prou amb una dotzena, i que el seu marit feia molt santament de distreure's. Tot això era exagerat; Pilar no gastava escrúpols com altres senyores; en la seva casa del carrer Ample, havia convidat a dinar artistes de teatre, i sobretot havia estat bastant amiga d'una dansarina que va venir dues temporades al Liceu, famosa pel seu impudor i per un chantage que havia fet a un prínceps de la Casa d'Orleans. El dia que aquesta dansarina va actuar en els salons de Pilar, davant d'un públic escollit, en moltes famílies de Barcelona hi hagué un pànic com aquells de la Borsa. L'escàndol fou sublim. Avui diu, encara hi ha persones que se'n recorden. Els Comtes de Sallent, per no renyir definitivament amb la seva filla, varen fer veure que no s'havien assabentat de res; i per evitar comentaris es passaren quatre mesos fora de Barcelona.

La casa del carrer Ample, decorada amb el gust del banquer Xuclà i amb l'assessorament de persones que Pilar considerava selectes, com el pintor Ripoll, tenia tota la pompa feixuga i daurada del fi de segle. Bobby hi havia dut aportacions més modernes, però amb molta moderació, per no ferir la susceptibilitat de la vídua.

Bobby estimava molt la seva mare, i això que es passaven dies i dies sense dir-se mitja paraula. Bobby, molt més intel·ligent que la majoria de les persones amb les quals es tractava, era un home apagat i bastant tímid; tenia el costum de no contradir i no discutir amb ningú, més aviat per mandra que per altra cosa. Era escèptic i tolerant; gairebé no reia mai, però tampoc no s'enfadava. Bobby havia heretat de la seva mare una elegància natural sense gens d'afectació, i un barcelonisme pur, per damunt del temps i de 1'espai, de la literatura i de la po­lítica. Bobby no s'assabentava de res ni s'interessava per a res. Donava sobretot unes opinions molt vagues i molt poc comprometedores. Del semitisme de la família, Bobby en tenia potser aquella indiferència, aquella flexibilitat una mica de llangardaix que, davant de les coses que apassionen els homes, li feia adoptar un somriure ni de fred ni de calor; un somriure una mica tant se me'n fum, però gens ofensiu, més aviat de mera ganduleria o d'un delicat egoisme per no voler-s'hi encaparrar.

A Agustí Casals li agradava convi­dar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restau­rant que respira les palmeres i la no­ble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) te­nia tot el gust de les acaballes d'aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava —i encara conserva— l'aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conser­vava el prestigi d'una bona cuina i d'un servei que semblava que encara no s'hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d'un bon plat es trobava una mica amb l'emoció tremoladissa d'un pervingut.

La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de plo­ma d'estruç, tenyida d'anilina, i a l'hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d'aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.

Agustí Casals es lamentava que aquest restaurant, potser afectat per la crisi o pels gustos de la gent, hagués vist emigrar l'antiga clientela de calaveres flamejants i d'entretingudes olímpiques. A l'hora de sopar amb la seva dona i amb Guillem, el «Suís» tenia una aire conventual i pacífic. A les altres taules hi havia algun estranger, el qual abans d'arribar a Barce­lona ja coneixia la fama del restau­rant, hi seia algun senyor dels habi­tuals i dels fidels a la mateixa taula; però tot plegat feia un aire de dilluns.

Aquelles dames i aquells cavallers varen deixar els dos cotxes que els conduïen davant del «Lion d'Or», i varen entrar a peu pel carrer de l'Arc del Teatre. Era la una de la matinada, i aquell carrer bullia una mica d'ombres amb la direcció distreta, estava ple de gasos amoniacals, i a terra, de tant en tant, hi havia un gat mort que dormia el seu fàstic etern damunt d'un llit de peles de taronja.

Les dames anaven un si és esverades, trepitjant escombraries i líquids infectes, però plenes d'interès i amb la il·lusió de veure qui sap què. Les cantonades i els carrerons que contemplaven, perdent-se dintre una vaguetat de tinta, més que excitants arterioles amb temperatura viciosa, feien l'efecte d'una gran pobresa, d'una gran brutícia, d'una desolació resignada i humil. Al carrer de Perecamps, que baixa cap al carrer del Cid, s'adonaren del color tètric de roig de farmàcia que es desprèn del gran anunci lluminós de «La Criolla».

Tiraren avall, i es trobaren en aquell tros del carrer del Cid, arranjat amb força solta pel Patronat de Turisme i Atracció de Forasters. Aleshores, aquells barris es preparaven per a l'exposició, i els explotadors anaven a caça de xinesos, de negres, d'invertits truculents, i de dones extretes de la sala de dissecció de l'Hospital, que a mig esquarterar els posaven unes faldilles verdes i un xal de gitana, i amb una mica de bacallà en remull els repenjaven dues coses que volien ésser dos pits; un cop guarnides així les clavaven amb un clau de ferrar cavalls a la porta de les cases més estratègiques.

Entre aquelles dones de sala de dissecció, se'n veien d'altres que eren vives i senceres, però que havien passat per un institut de desllorigament i deformació dels membres. Alguna, picant i fins bonica, però que li flotaven els pulmons dintre d'un bany d'aiguardent, llançava una veu ronca i de contracció estomacal com la que gasten les foques de les col·leccions zoològiques quan els llancen al nas una sardina passada. D'homes, se'n veien de tota mena, des dels mariners, els mecànics i els obrers perfectament normals, fins als pederastes amb els llavis pintats, les galtes amb crostes de guix i els ulls carregats de rímel. Entre la gent de sort estrinxolada, remenaven la cua una mena de pobres, d'esguerrats i de carteristes, que només es troben en aquells barris, o és possible que aquells barris els donen un maquillatge especial, i els mateixos homes posats a la Rambla ja són tota una altra cosa.

La plaça d'Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l'Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues, o com si totes les formigues del país s'haguessin fet inflar per un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles dels establiments que en venen.

Aquell dia va ésser la lletra inicial d'un himne que semblava que no s'havia d'acabar mai. Era l'himne sexual i estomacal de Barcelona. Els murcians treballaven a les obres públiques amb un ritme de java. Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s'havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia. Barcelona havia oblidat l'existència de les pistoles. Havia oblidat l'existència de la virilitat; només creia en aquells raigs policolors que engegaven cada nit des del Palau Nacional. Amb prou feines si la gent sabia el nom dels regidors i dels diputats provincials. Només sabia que manava en Foronda. En Foronda ho era tot, més que el dictador, més que el rei; en Milà i Camps i el baró de Viver feien el que a en Foronda li donava la gana. Tothom que tenia la pell una mica gruixuda i una esquena fàcil a doblegarse, podia rosegar alguna cosa. Tota la rapacitat troglodítica dels empleats d'Hisenda, dels coronels, dels policies i dels canonges, es manifestà amb l'impudor més vil.

El servei de la casa mobilitzà els cotxes i els telèfons. La primera en arribar va ésser Hortènsia Portell. Hortènsia estava emocionada de debò, i amb els dits una mica inhàbils va ésser ella la que va vestir el cadàver de Pilar. Bobby, arrapat a l'espectre groguenc de la seva mare, no volia veure ningú; Hortènsia l'agafà pel brac, per endur-se'1 d'aquell espectacle inútil.

Bobby va besar-li la mà amb un agraïment infinit; només Hortènsia i ell podien comprendre la gràcia i la bellesa d'un cos de vuitanta anys, que, glaçant-se de mica en mica, s'enduia l'aire més excels d'una Barcelona que ja ha passat.

—Ets una bona amiga. Hortènsia, ets una bona amiga...

Pilar Romaní va aclucar els ulls una matinada del mes de juliol. En el terrat de la casa del carrer Ample els falciots i les orenetes feien els xiscles de la gran indiferència.

Les parades de la Rambla estaven atapeïdes de roses blanques i vermelles, d'aquelles roses que Pilar Roma­ní deia que eren exactament iguals que les roses del seu temps.

A la Rambla s'hi sentia una olor barrejada de noctàmbula, d'excursionisme i de democràcia. Els taxis grocs s'enduien cap a dormir les escorrialles de la tristesa i de la prostitució.

Entre les roses vermelles, caminava, una mica insegur, un home gris, de galtes indefinides, d'edat indefinida, amb l'estómac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles.

L'escèptic Bobby era afeccionat a les coses que tenien un aire elegíac. A les Rambles hi trobava mil gustos; el barcelonisme de Bobby s'estovava a les Rambles; allí fins deixava d'ésser escèptic. Creia amb tota la fe que en cap ciutat del món no hi havia un carrer tan original, tan viu, tan humà com les Rambles de Barcelona.

L'estat de la Virreina li feia una mica d'angúnia; ell hauria volgut per a les pedres d'aquell palau un respecte i una consideració de caràcter religiós. La història de la Virreina estava relacionada amb la història de la família de la seva mare. Don Manuel d'Amat i Junyent, que fou el que edificà aquell palau, era cunyat dels seus besavis, els Comtes de Sallent, i emparentat amb les famílies dels Castellbell i dels Maldà. Bobby sabia la vida i miracles del cavaller Amat, i totes les facècies i energies que esmerçà fent de Virrei del Perú. Coneixia les relacions del Virrei amb una dansarina que es deia Micaela Villegas i per mal nom la «Perricholi». Sembla que era una dona dominant i extraordinàriament bonica. Amb els diners que va poder salvar de les besades de la «Perricholi», el Virrei Amat va construir la casa més noble de Barcelona.

Bobby s'imaginava que la «Perricho­li» tenia uns ulls i una pell com Maria Lluïsa; el seu parent Amat, no tan escèptic com Bobby, la deuria arrossegar fins al moll de Barcelona i la deuria tenir tancada dintre aquest palau de la Rambla, sense adonar-se que en el vaixell que la portava del Perú, la dansarina li havia fet el salt amb un xicot de Cadis o de Cartagena avesat a la mar i a les dones

De l'espectacle del carrer ja en tenia prou; el que havia vist era com una taca d'aquests àcids que no s'esborra fàcilment. A cinquanta metres del dispensari, es reconstruïa la mòbil indiferència dels rostres, de les sabates, de les gorres i les camises. Camí de la Rambla, les parets i les botigues s'anaven tornant grises i reservades com un que s'arregla les mànigues i els punys després d'una baralla. A la boca del carrer de la Unió, les tauletes de l'«Orxateria Valenciana» suaven el sucre, les xufles i la modèstia de quatre generacions. Eren les set de la tarda i feia una calor sobtada de mes de juny, amb envelat de boires.

A la Rambla, el que a ell li semblava més humà i més comprensiu eren els clavells rebentant a les parades de les floristes, i les boles dels ventres dels pardals enforquillades a les branquetes dels arbres.

Almenys aquests éssers no li esco­pien a la galta l'agressiu egoisme dels ulls que passaven. Ulls a milers. La Rambla anava plena. Amb aquella inconsciència, aquella manca de compassió i aquell escoltar només les veus pròpies que dóna el caminar per la Rambla a qualsevol hora del dia. La gent no tenia cap culpa si se'l mirava com un de tants, sense preocupar­-se ni poc ni molt de qui era ni del que li acabava de succeir.

Va seure a la terrassa d'un cafè i va demanar una cervesa; a la butxaca li quedaven vuitanta cèntims: just el que necessitava per a la cervesa í la propina.

[1] Sagarra, Josep Maria, Vida privada dins Obres completes, Barcelona: Editorial Selecta, 1986, p. 327-328.

La fortuna de Bobby era de les més sòlides de Barcelona, i Maria Lluïsa es veia embarcada en un yacht farcit de tangos, de cocteleres i de gigolós espirituals, i ella repartint orquídies, somriures i fatalitats, penjada del braç d'un marit incommovible com el Pare Etern.

Bobby, engrescat com estava, li deia que sí de tot, fins que un dia començà a adonar-se de certes coses. En els diàlegs amb la seva consciència, Bobby volia justificar Maria Lluïsa i escanyar els dubtes. Però un vespre, a la terrassa del «Colon», s'esdevingué un petit escàndol, i entre les moltes persones que se n'assabentaren, n'hi hagué més d'una que anà a explicar el succeït a Bobby amb tots els pèls i senyals. Maria Lluïsa i dues amigues seves seien en una tauleta al moment fort de l'aperitiu. Quan les xicotes estaven més enriolades, comparegué a la taula de Maria Lluïsa una entretinguda conegudíssima de les que muntaven la guàrdia al bar i dirigí a Maria Lluïsa quatre insults fulminants. A més a més dels insults, intentà dur-li les ungles a la cara, i jurà que la mataria si no deixava estar a determinada persona. Segons es digué, entre els tècnics, la determinada persona de referències era un oficial de l'aeronàutica dels més ben pentinats i dels més addictes a l'alcohol. Maria Lluïsa tingué un conside­rable disgust, però no va quedar curta en el diàleg escandalós de la terrassa.

Barcelona bullia, tot era un sofregit de grandesa i de campi qui pugui. Els ulls, les galtes, el nas i el sexe de les persones trobaven esplais infinits. Les festes nocturnes de l'Exposició eren realment un somni, un prodigi que esborronava els barcelonins. «D'on sortiran els milions per pagar aquest devessall?», deia l'home del carrer, amb una criatura a cada braç i un gosset sortint-li d'una butxaca de l'armilla. L'home del carrer parava el pit perquè tot el blau, tot el verd, tot el rosa, tot el misteri de la font del Palau Nacional, li esquitxessin la corbata de ballets russos, de llàgrimes de nereida i de bromera de l'altre món.

Els sopars d'Ambassadeurs, de la Rosaleda, de Miramar i els més econòmics de l'Hostal del Sol i de La Pèrgola, junt amb el vi i les ametlles torrades del Patio del Farolillo, varen dilatar la inconsciència gàstrica del país. Tothom que tenia cinc duros, i encara que no els tingués, se n'anava a Montjuïc. Quan es tancava l'exposició, les Rambles i els cabarets rebentaven. L'esquadra americana engegava a darrera hora uns ninots agegantats, vestits de criatura, inflats d'aiguardent i de màlaga, que queien pels bancs o duien les dones a coll i be, i després una mena de generals lluents i desllorigats com un xarleston els reduïen a cops de porra, els estibaven en un camionàs i quan eren a la Porta de la Pau els llençaven als canots, i aquells mariners queien dintre la fusta, i feien un «xap» de bala de cotó mullada.

La inauguració de l'Estadi va ésser una fusió sublim de l'aristocràcia i de la democràcia. Mai no s'havia vist una cosa com aquella. Els barrets de copa del Rei, dels seus fills, del seu cunyat, de tots els seus gentilhomes, i de tota la terregada municipal i provincial, i de tota la burocràcia parasitària del moment, es varen convertir en les xemeneies del fum de l'entusiasme. Difícilment a Europa s'han pogut contemplar en altra ocasió uns barrets de copa més resplendents, més d'epidermis de carbó mineral. Primo de Rivera duia aquella tarda una armilla de fantasia de color de conyac; Primo fregava el seu gran ventre amb les americanes del poble. Seixanta mil barrets varen saludar el Dictador i els reis d'Espanya. Les infantes estaven quietes a la llotja central, amb uns vestits vaporosos fets de granissats de maduixa: eren unes noies altes, parades, una mica tristes.

Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s'hagin pintat mai. Una colla d'artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d'Espanya al gust de Milà i Camps. Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d'arestes gòtiques; l'arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d'or, volia que el fessin Virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d'una carrossa tirada per tots els lleons del Parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades i donaven ordres concretes a en Foronda. Un moment, el Baró de Viver va estar a punt de morir penjat dels bigotis tenyits i rasposos d'aquell marquès, amo dels tramvies i del diner de la ciutat.

S'entronitzà la imatge del Cor de Jesús a totes les capitanies generals i a tots els casinos militars, en els quals es jugava al pòquer i es projectava l'assassinat de les prostitutes, com el d'una pobra noia que varen llençar des d'un balcó del passatge d'Escudellers, amb els ronyons foradats per una espasa que s'havia fet famosa en els desastres africans.