Mai no oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist. És obra de l'arquitecte Batllevell i va ser un capritx del meu avi Antoni Oliver i Boixó. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques. Des del castell no es veia ni una casa, cap construcció i, per tant, ni un llum. Del Coll del Llor, que comença a la font d'aquest nom, i dels fondals sota Roca Mur, arribaven els planys del duc, que els pagesos traduïen així: «Justícia de Déu!», en unes notes allargades, que produïen certa esgarrifança.
Abans d'entrar al barri de la casa, la carretera s'eixamplava i formava una placeta. Allí hi havia una cascada artificial, una font i uns bancs de pedra amb respatller de troncs d'alzina i taules fetes amb grans lloses irregulars. Un cert capvespre, al voltant d'aquelles taules, ens vam reunir en Josep Carner, en Jaume Bofíll i Mates, en Carles Riba, en Francesc Trabal, l'Armand Obiols i jo. Els mestres parlaven i els joves escoltàvem; i se'ns hi va fer nit. Havíem dinat al castell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorial modesta, però significativa: «La Mirada». Dels sis, només en quedem tres, i dos són lluny.
Una altra nit, la cobla Barcelona va omplir la petita vall amb música de sardanes. Hi havia el mestre Morera. Ningú no ballava. Tot eren peces de concert. La tenora de l'Albert Martí cantava, es planyia, reia amb estridència. Aquella nit em vaig reconciliar amb la nostra dansa, puix la vaig sorprendre, no en les rotllanes d'homes i dones que tracten d'adaptar-hi llurs moviments, sinó en el seu nucli originari, en la seva mateixa essència ancestral.