Fundació La Mirada - 1981 - Sabadell
Al menjador de la nostra casa de pagès, cridava l'atenció del visitant una panòplia presidida per una enorme testa de senglar caçat —deien— a Extremadura pel senyor Macario, amic i client del meu avi Sallarès. El senyor Macario parlava un castellà que ens posava els pèls de punta de tan entortolligat com era; l'home ens petonejava sense solta ni volta. Era inquiet, xerraire i entusiasta: per ell Espanya era el millor país del món. Se'ns feia molt difícil imaginar-nos aquell bon senyor, panxut i asmàtic, empaitant un senglar. En aquella panòplia hi havia, a més, arcabussos, trabucs, verdancs, pistoles de pedra foguera, punyals i una simitarra que el pare havia portat d'un viatge que féu a Tànger. Aquell conjunt d'eines mortíferes era l'orgull de la família.
La institució del sometent jugà un paper important en la vida del meu pare. De tant en tant ens portava a revistes de pagesos i propietaris rurals armats, en pobles i poblets del partit judicial. La cerimònia era dirigida per un comandant de l'exèrcit i excepcionalment per un general de brigada, molt pulcre, molt petit i molt vellet. En més d'una ocasió el brigadier es va asseure a taula amb nosaltres; aquell dia les refinades virtuts de gran cuinera que posseïa la meva mare, brillaven com mai.
Aquestes visions i aquests contactes donaren un resultat: l'ostentosa i virulenta vocació militar de què vaig ser víctima. Devia tenir set anys. A l'estiu sempre anava vestit d'uniforme com la cosa més natural del món. Portava sabre i disposava d'una gran bandera, que molt sovint passejava pels camins. M'imaginava al capdavant d'uns quants regiments, que no s'acabaven de decidir a llançar-se a l'assalt del camp enemic. Les meves arengues escandalitzaven els pagesos que llauraven pacíficament. Si el dia era plujós, em dedicava als soldats de plom. Un amic meu, ja adolescent, m'havia parlat del seu propòsit d'entrar a l'acadèmia de Valladolid. El general Marina, amb la seva barba blanca, fou el meu ídol. L'acció del Gurugú m'enardí... Juraria que el pare va acariciar per un temps el somni de tenir un militar a la família.
A casa érem deu germans i quan jo vaig arribar als nou anys havíem quedat reduïts a quatre. Tres o quatre —no ho recordo exactament— van caure en una epidèmia, l'un darrera l'altre, un cada quinze dies. Aquest va ser el primer contacte que vaig tenir amb la mort. Dos d'aquests germanets meus van morir a ca n'Oliver, la casa pairal de Castellar. Ens hi havíem traslladat per consell dels metges. Però el flagell no s'aturà pas. Només ens vam salvar els quatre més grans. La meva germana, que era la primogènita, devia tenir aleshores nou anys. Probablement, amb uns quants milions d'unitats de penicil·lina o cosa semblant, els meus germans encara foren vius. Però no goso pas dir que això hauria estat un bé per a ells. Aquests són secrets absoluts.
Un dels malalts, ja desnonat pel metge, va reclamar la nostra presència prop del seu llit. Delirava. Però ens va reconèixer i ens va anomenar tots, un per un. Es deia Pere, però li deien Pedro, Poca cosa en sé. Tenia els cabells arrissats...
Mentre els uns agonitzaven, els altres corríem pel bosc, jugàvem amb els fills del majordom i els del masover. A la part davantera de la casa hi havia una cambra on guardàvem les joguines de cert embalum. Quan vèiem les joguines arrimades a la paret del passadís, sabíem que un germà acabava de morir. Aquella estança servia de capella ardent. «És al cel!», ens deia el pare amb veu trencada sense gosar ni mirar-nos. La mare s'havia fet invisible: pregava hores i més hores vora el cadàver; ja no podia plorar. L'endemà o l'endemà passat, quan la tornàvem a veure, ens mirava amb els ulls eixuts, envermellits. No ens abraçava ni ens tocava, segurament de por d'encomanar-nos el mal dels fills desapareguts. La imatge que oferia la mare aquells dies era d'una grandesa tràgica, aterridora. Nosaltres no ho podíem comprendre i en fugíem dissimuladament: ens esglaiava.
Allò era la mort. Venien uns quants parents, quatre amics, quatre veïns... Arribaven els capellans i el cotxe de morts amb la caixeta blanca. Tot això tan sabut, tan vulgar, tan repetit. Sonava una cantarella ensopida i greu. I tot plegat emprenia el camí cap al cementiri de Castellar. De ca n'Oliver al poble la carretera planeja i té poc més d'un quilòmetre. Un dia, una quants mesos després, la mare ens va acompanyar fins al peu dels nínxols. Unes làpides de marbre amb els noms i les dates, res de flors; la mare deia que els morts no necessiten flors, sinó oracions. «Reseu...», ens deia. «Agenolleu-vos.» Tot era estrany, no tenia sentit. El cementiri estava mig abandonat; l'herbei creixia pels corriols i al peu de les tombes. Les creus de fusta negra estaven mal plantades, anaven de tort.
A l'estiu sortíem rares vegades al carrer i gairebé mai a peu. La nostra felicitat relativa era -com ja he dit- el jardí. El gran jardí amb les seves avingudes, els seus parterres vorejats de grans pedres cobertes d'heura, amb els seus avets altíssims, el seu petit llac ple de peixos de colors, i les seves grutes de pedra tosca amb cascada i tot i una imatge de la Mare de Déu de Lourdes arrecerada dins una petita espluga. Un rierol, com un canal d'un metre d'amplada, recorria el jardí sinuosament, i aquí i allà passava sota uns pontets de grandària adequada. En aquell corrent d'aigües lentes s'hi criaven petites mates de créixens i, entre les pedres de la vorera, una planta molt delicada de fulles de dos colors anomenada picardia. Al rierol abundaven els capgrossos: cada dos per tres sotmetíem un exemplar al consabut experiment de la seva metamorfosi en granota, el qual mai no reeixia completament. En el nostre jardí hi havia també glorietes amb taula i cadires de ferro, galliners a la part solella, un petit hort i, al fons, una caseta d'estil àrab i dimensions acordades a la nostra estatura d'aleshores, i que nosaltres convertíem ara i adés en castell, masia, temple, calabós, cova de lladres.
Recordo també uns coloms enormes -de raça mallorquina, deien-, incapaços de volar a causa del seu embalum; el racó dedicat a la cria del canari, la cacatua cridanera, impertinent i geniüda, el gabial de la gran plaça, ple d'ocells caçats a Castellar amb vesc o amb teles, verdums, pinsans, caderneres, gafarrons, pobres presoners, desesperats, sempre frenètics; i la parella de paons amb la insolent supèrbia del mascle i la presència insignificant de la femella resignada.
Mai no oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist. És obra de l'arquitecte Batllevell i va ser un capritx del meu avi Antoni Oliver i Boixó. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques. Des del castell no es veia ni una casa, cap construcció i, per tant, ni un llum. Del Coll del Llor, que comença a la font d'aquest nom, i dels fondals sota Roca Mur, arribaven els planys del duc, que els pagesos traduïen així: «Justícia de Déu!», en unes notes allargades, que produïen certa esgarrifança.
Abans d'entrar al barri de la casa, la carretera s'eixamplava i formava una placeta. Allí hi havia una cascada artificial, una font i uns bancs de pedra amb respatller de troncs d'alzina i taules fetes amb grans lloses irregulars. Un cert capvespre, al voltant d'aquelles taules, ens vam reunir en Josep Carner, en Jaume Bofíll i Mates, en Carles Riba, en Francesc Trabal, l'Armand Obiols i jo. Els mestres parlaven i els joves escoltàvem; i se'ns hi va fer nit. Havíem dinat al castell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorial modesta, però significativa: «La Mirada». Dels sis, només en quedem tres, i dos són lluny.
Una altra nit, la cobla Barcelona va omplir la petita vall amb música de sardanes. Hi havia el mestre Morera. Ningú no ballava. Tot eren peces de concert. La tenora de l'Albert Martí cantava, es planyia, reia amb estridència. Aquella nit em vaig reconciliar amb la nostra dansa, puix la vaig sorprendre, no en les rotllanes d'homes i dones que tracten d'adaptar-hi llurs moviments, sinó en el seu nucli originari, en la seva mateixa essència ancestral.
D'ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats —o potser menys— convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-los i condemnar-los a presó. Però jo no sóc d'aquest parer; com tampoc no comparteixo els sentiments refinats que els animals casolans desperten en certes animetes més aviat extravagants. L'exigua caritat de què —míser com sóc— disposo, la reservo per al meu proïsme pròpiament dit i per a mi mateix. He de confessar que mai no m'he entretingut a considerar si el meu gos era feliç o no. Procuro donar-li un tracte decent i res més. En rigor prenc el meu ca com una joguina vivent, com un company que no exigeix res, ni conversa ni tan sols atenció. Hi ha persones delicadíssimes que diuen: «Prou gossos! Un els posa afecte i quan es moren et proporcionen un disgust.» Això és sensibleria i egoisme. Per a mi els gossos són intercanviables; és allò de: «El rei ha mort, visca el rei!» En busco un altre, si pot ser de la mateixa raça i de la mateixa grandària; i li poso el mateix nom. [...]
Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva «adoració». Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m'adori. I així ha estat, i així és encara. M'adora perquè sóc el seu déu, un déu fals, ben entès, però força puntual en el compliment de les seves funcions providents. I si a vegades sóc injust amb ell... Per ventura la mateixa Providència no sembla sovint injusta o si més no distreta amb nosaltres? Fa molts anys se'm va acudir una quarteta que mai no havia gosat publicar ni tan sols escriure. Però aquí trobo que hi encaixa, estrafolària i tot com és. Diu així:
Al meu gos
L'orella et començo a retòrcer,
et faig dejunar i no per gust;
vull ésser amb tu una mica injust,
perquè Déu amb mi ho sigui força. [...]
Ho dic i ho repeteixo: m'agrada que el meu gos em segueixi, em cregui, m'aguanti. Que em conegui el timbre de veu i el xiulet, els passos, el geni —el mal geni—, el sentit de les mirades. Que entengui el significat d'unes quantes paraules, un vocabulari bàsic, que faciliti les nostres relacions mútues.
Em complac en gran manera en la soledat acompanyada de gos. Aquesta sí que és la veritable «soledat de dos en companyia». La discreció del gos és gairebé mineral. En presència d'ell puc recitar versos cursis o cerebrals, imitar la vedette femenina del moment; puc confiar-li en veu alta el meu gran secret, invocar el nom prohibit, furgar-me el nas, si em ve de gust, o rascar-me la planta del peu. El gos continuarà immòbil, estirat al seu racó, lluny i prop de mi, amb les orelles sempre obertes. Fidel, humil, genuí practicant del clássic nil admirari, inacabable de respecte i de paciència.