L'eufòria neocatòlica va fer molts disbarats: es van reconstruir edificis que més hauria valgut d'enderrocar (com l'església del Mercadal), es van fer retaules «gòtics» i «barrocs» (com el del Sagrat Cor o el del Carme), es van pintar immenses escenografies inspirades pel technicolor o els musicals de Busby Berkeley (com l'absis del seminari o el del Mercadal)... Però Girona deu a aquesta eufòria neocatòlica dues coses importants: l'acabament de la façana de la catedral (d'una importància històrica més que no pas estètica) i la construcció d'un dels, encara ara, millors edificis de l'eixample: l'església de Sant Josep.
Aquesta etapa de fervors es va començar a acabar el dia que Ava Gardner va posar els peus a Girona per rodar Pandora. Tinc una vaga memòria dels gironins presos per una estranya febre: tothom corrent a la plaça de toros a fer d'extra i a veure Ava Gardner, James Mason i Mario Cabré. Jo els recordo al desaparegut Savoy del carrer Nou, en una taula del fons, centre de les mirades de tothom (vell Savoy de la meva infantesa, aquella olor peculiar mig àcida mig amarga impregnada a la fusta, olor de tants vermuts, de les olives i el suc de les «almejas». Vell Savoy del senyor Ramon, cuiner de les millors croquetes de la meva memòria, al seu punt just de gallina, de farina i consistència, i un pensament de nou moscada; vell Savoy de quan el carrer Nou tenia encara dues pastisseries, tres colmados, una cereria, una fleca i una farmàcia racionalista; vell Savoy de quan l'hotel Peninsular tenia un restaurant a l'antiga, d'aquells dels ous pochés, els turnedós Rossini, les patates palla i el biscuit glacé).