L'anada a Reus constituïa per a mi una sèrie de circumstàncies en les quals saltava de meravella en meravella. L'exprés, corrent a una velocitat diabòlica, i el vagó restaurant, que no se'm va permetre usar, però que vaig contemplar-me amb una salivera infinita, ja eren prou perquè jo donés al viatge una categoria arxiducal. Però després va venir Reus; la primera ciutat que amb una llepada d'exotisme em trasbalsà l'ànima; la primera ciutat nova de les moltes ciutats que em tocaria conèixer en aquesta vida! Reus i la Plaça Prim! Davant d'aquest don Joan Prim i Prats, del sabre desembeinat i del cavall fet una fúria, vaig anar a parar jo! Davant aquell Hotel de Londres, que era l'antiga casa senyorial dels Miró, on l'any 1804 entrà com a mestressa i esposa de l'amo donya Ignàsia de Sagarra i de Mercante, germana de don Benet i filla del pintoresc historiador. Però l'Hotel de Londres, que era la millor fonda de Reus, i encara ho és, resultava de massa categoria per a nosaltres. I la nostra posició social no era prou elevada per a constituir-nos clients de l'Hotel París, el de l'altre costat de la plaça. El senyor Martí i Barjau tenia el costum de portar els seus alumnes a la Fonda de Catalunya, que era la de la cantonada, molt més econòmica i familiar que els dos hotels, i allí anàrem a parar, amb les nostres maletes, la nostra gorra i els nostres ulls en blanc, la vigília de la solemne diada en què jo havia d'examinar- me d'ingrés.[...]
La fonda del senyor Claramunt era la terrible fonda de les novel·les naturalistes del segle xix; amb la pica plantada al costat de la porta del mateix menjador, acompanyada de la tinyosa tovallola russa de color verd; amb la taula rodona parada amb mitja dotzena de plats, un damunt de l'altre, per comensal, i el tovalló, cargoladet dins la copa de vidre gruixut destinat als novicis, o bé ficat dins l'anella de fusta per als reincidents; amb les dàlies i les roses de paper tenyit d'anilines brutals, consumint-se dins el gerret d'una porcellana rasposa; el desventurat gerret que té al seu peu una senyora disfressada de Lucia de Lamermoor; amb les setrilleres de melis pintades de vermell i constel·lades de defecacions de mosques; amb la libidinosa granota de terrissa vil que obre una boca guarnida d'escuradents; amb els tres cromos a la paret que representen un el timbaler del Bruc, l'altre els cristians devorats pels lleons, i l'altre el testament d'Isabel la Catòlica; amb el calendari de cartó, on hi havia el relleu d'una manola excitant que duu la cigarreta a la boca, i és la propaganda d'un paper de fumar; amb el balancí mielític, que té el respatller vestit d'una labor de "tatxado" i que ocuparà la primera de les senyores que s'aixequi de taula; amb el clàssic bufet de tres pisos on hi ha, entre moltes altres coses, aquell joc de cafè que fou el premi d'una tómbola, i aquelles dues figuretes de micos amb tutú de dansarina, que coronaven les mones pretèrites d'uns galifardeus que ja els surt el bigoti; i encara, en el darrer prestatge, aquell home de terrissa vestit de guardabosc, que en realitat és un gerro artístic i escup l'aigua per un tall que el guardabosc té sota la visera de la gorra. Tot això, i molt més, hi havia en el menjador de la fonda del senyor Claramunt sota la calor estival de l'any 1904; i dic molt més perquè allí flotava el que hi veien els meus ulls i el que hi afegia la meva imaginació de deu anys, que per primer cop a la vida es trobava tan lluny de casa, en un tan extraordinari menjador i havent de menjar una renglera de plats exquisits i exòtics, en companyia de les cares més heterogènies i més insospitades. [...]
Després de la sopa es presentaren els cinc o sis plats obligatoris; les imprescindibles croquetes, la verdura, el platillo, el peix, el rostit, amb l'amanida i les postres amb les ametlles, el codonyat i aquelles esquàlides galetes, seques, poroses i desensucrades, que sempre sembla que vinguin de la tomba d'algun faraó.
Jo, aquell àpat interminable, falsificat i aprofitat, el vaig trobar sublim i cinquanta mil vegades millor que el que mai m'haguessin servit a casa meva. Sobretot el platillo criminal, amb la nou moscada i les espècies, que a la nostra cuina estaven prohibides.