Editorial Aedos - 1964 - Barcelona
A la mort de la seva mare, sembla que Ferran de Sagarra i el germà que venia darrera d'ell, el meu oncle Ramon, foren transportats de la tebior, les contemplacions i els caramels de goma i menta, del carrer de Mercaders, al pensionat que els Pares de la Companyia de Jesús tenien a la ciutat de Manresa.
Alguna vegada que el meu pare m'explicava el règim severíssim del seu col·legi de Manresa, a mi se'm posava la pell de gallina.
L'edifici, que encara existeix, i jo l'he vist més d'una vegada, és d'aquella freda i solemne arquitectura de finals del disset, que sembla supurar sil·logismes i badalls del cardenal Belarmino. Les cambres eren fredes, bastes i desolades i els sostres altíssims. Allí les criatures es llevaven a les cinc del matí, sense haver-se pogut guarir del fred que se'ls ficava als ossos i sense acabar-se de treure el greix del clatell, que els abrigava una mica com l'ungüent de les mòmies faraòniques. Durant els hiverns tenien les mans i els peus fets una carnisseria a causa dels penellons perennes, que se'ls enverinaven i es rebentaven.
La gana era atroç, segons els dies, perquè la carn, d'insuficient i d'immenjable, no els arribava a l'estómac, i el bacallà, únic peix conegut en aquell clima, allèn de ser de taula de pirates, al meu pare li produïa vòmit. Allí tot es resolia en grans olles de mongetes; i el festival es produïa els vespres, que els servien, com a requisit extraordinari, truites a l'espanyola amb alguna cosa dins. Sortien cada dia de festa a fer grans passejades, vorejant conreus; aleshores els alumnes es dedicaven a robar cebes; d'aquelles cebes robades, se'n feien una exquisida picada amb el trempaplomes, l'embolicaven en un paper i se la guardaven per acompanyar el festí de les truites a l'espanyola. Les nits de picada procedents del furt, el dormitori d'aquelles criatures feia una pudor de ceba que no s'hi podia tenir cara.
El meu pare fou un alumne perfecte, i acceptava amb alegria el règim penitenciari que, amb la millor bona fe, els pares jesuïtes administraven als xicots de les famílies més il·lustres de Barcelona. Tals eren les privacions, que el meu pare es desmaià i va caure rodó més de mitja dotzena de vegades a conseqüència de la gana imponent que patia.
Diu que una vegada una de les ties solteres arribà a Manresa per tenir una idea de la clausura dels seus nebots, i féu present al meu pare d'una barra de torró de massapà. El meu pare la comprimí sota l'uniforme escolar i la diposità sencera al seu pupitre. I a l'hora d'estudi, bo i desentrellant la vida de Milcíades o la d'Agelisan, en menys de vint minuts, i a unglada seca, va liquidar tota la barra de torró. Faig constar que el meu pare era el subjecte menys golafre d'aquest món, i jo penso que si una barra de massapà va ser tractada per ell amb tal ferocitat paleolítica era que la fam que el dominava tenia les escandaloses exigències de la del setge de Jerusalem.
A desgrat d'això, el meu pare era de tan bona pasta, que més d'un cop m'havia dit que els quatre anys que passà al pensionat de Manresa foren els més idíl·lics de la seva vida.
I és possible, perquè, si els jesuïtes d'aleshores usaven la tàctica de l'austeritat, per altra banda la ratio studiorum, que en aquells temps s'aplicava d'una manera més estricta que ara, creava al voltant de les criatures un clima de grandesa i de solemnitat que, al tendre alumne Ferran de Sagarra i de Siscar, li devia semblar celestial.
A Sant Pere de Vilamajor vaig reposar de la meva aventura italiana. Per ordenar les impressions i per treure profit de la gran experiència, necessitava precisament aquell paisatge. M'arribà l'estona d'encarar-me amb els versos de Joan de l'Ós, que havia escrit a l'Hotel Baglioni. Havia d'estripar-los? ¿Tot el que havia après i el que havia assimilat no exigia de mi alguna cosa més? Jo no sé, però va semblar que en lloc d'ennavegar-me dins l'onada del to major o d'una pompa nascuda de l'excitació verbal però no de l'íntima sinceritat, la lliçó d'Itàlia, gairebé d'una manera imperativa, m'obligava a atenir-me a les possibilitats de la meva sang; em clavava els ulls damunt d'aquell paisatge del Montseny, que era el de la meva adolescència, i me'l feia veure d'una manera més exacta, potser amb més emoció i amb més responsabilitat. Jo crec que, venint de la màgia dels marbres definitius, vaig saber trobar molt més gust a la modèstia de la riera pelada per l'hivern i al pa torrat d'aquells guarets finíssims animats només pel piular duna cogullada solitària.
Sense cap esforç s 'anaren afegint, un a un, els versos del meu poema. La decrepitud de Joan de l'Ós, els pardals de les branques despullades, la paret de la casa blanca, la pagesa tranquil·la i madura, les molles escorrent-se per les dents corcades, la lluna nova albirant-se a penes, el picot, la garsa i el gaig, i la presència del llop, i la campana plorant dintre l'ull de campanaret romànic; tots els elements del meu poema no eren res més que la simple expressió dels elements que jo veia des de can Llinàs, o saltant la riera i enfilant-me pel carenal del bosc, o seguint el camí entre els conreus, fins a arribar a les teulades del poble.
Era la presència d'aquella casa i d'aquelles terres nostres i la realitat del món veí: les masoveries de can Vidal, de can Gras de Vall i de can Llobera; la muntanyassa dreta als meus ulls, i, a mig aire, can Surell, i encara més amunt les desolades masies del Samon o els geps de Roca-roja, i el perfil del Pla de la Calma. I al fons el Turó de l'Home i el Matagalls, amb la blavor del seu silenci i amb quatre ditades de neu fonedissa.
I era el pubill de can Surell, que cada tarda passava a cavall de l'euga; o el vell Perera de Canyes, amb la visera cargolada de la seva gorra; o aquell gegantàs emigrat de cal Trompo de Santa Fe, que donava un cop d'ull a l'era de casa nostra, i se n'anava com un sant Cristòfol duent a coll-i-be una criatura escardalenca; i Pere el guardabosc, amb la seva barbota de color vermell i amb aquella bocassa de rap que no feia compliments per a engolir-se en cru tot un nial de botxins.
Era allò, tan simple, tan conegut i tan de cada dia, el que em donava els versos fets i el que em guarnia el jaç de molsa, i les flautes dels pinsans i les llàgrimes calentes per l'agonia del meu Joan de l'Ós. [...]
Però aquest fracàs en el darrer curs de la meva carrera no tingué per a mi ni de bon tros, la importància que jo donava al poema començat. Tant és així que, durant l'estiu, no em preocupà reparar la meva negligència. No em vaig mirar els llibres de text i vaig deixar passar la convocatòria de setembre, ennavegat com estava dins el mar de versos d'El mal caçador.
Quan la meva família tornà a Barcelona, jo vaig continuar sol, en aquell paisatge que em servia d'aliment directe per al que escrivia. Vaig passar tot l'octubre i tot el novembre a la nostra casa de Sant Pere de Vilamajor. La Miquela, que era la masovera de can Vidal i una de les dones del nostre país que ha tingut més semblança física amb el ximpanzé femella, em venia a fer la cuina. La Miquela posseïa fama de ser una coquessa fora de sèrie. Fins per alguna festa major de categoria havien sol·licitat el seu servei, en cases poderoses, allunyades del terme. He de convenir que la Miquela em serví alguna cuixa de be d'antologia, i, la crema cremada i els bunyols bufats, els feia com ningú.
El Montseny, a primers de novembre, és una cosa divina. Passen uns vols de cotolius, de piules i de titelles que sembla que t'arrenquen l'ànima i et fonen amb aquell or humit i desolat que es desprèn de les pollancredes. Jo vaig viure tot això entre sibarita i monàstic, de colzes a la meva taula, fins que vaig tenir acabat El mal caçador.
Aquell establiment era com el de tantes poblacions espanyoles. Un convent aprofitat des de l'època de la desamortització, amb el pati al mig i les aules al voltant. Emblanquinat, trist, fred, pestilencial i víctima de l'abandó. Tots els instituts ibèrics i celtibèrics de segon ensenyament tenien, en aquella època, el mateix aire i la mateixa desolada poesia. Ficats entre les seves parets, guaitant el campanar mut del convent i sentint els falziots xisclant ran de teulada, tant podien ser a Reus, com a Terol, com a Zamora, com a Baeza. El resultat arquitectònic i la tristesa sempre eren els mateixos i suposo que encara continuen si fa no fa. Antonio Machado és el poeta que ha comentat en una forma més sensible, i potser més justa, aquesta mena de coses.
En el pati de l'Institut em vaig trobar amb una colla de criatures com jo i de bordegassos més estirats, però en conjunt no érem en nombre excessiu, perquè aquells dies es destinaven a examinar els que venien de Barcelona, en concepte d'alumnes més aviat pobres de capital científic; és a dir, allí hi havia els gamarussos més gamarussos dels col·legis dels jesuïtes, dels escolapis i d'altres institucions notables.
¡Inefable Institut de Reus, on jo pescava matrícules d'honor amb la mateixa facilitat amb què després, sentint cantar les cigales dalt de les alzines de Sant Pere de Vilamajor, pescava granotes a la bassa de Can Derrocada! D'aquella fonda, i d'aquell Institut, en guardo un record sense una gota de fel.
Moltes vegades, en el curs dels anys, he estat a Reus. Allí, m'hi han dut les propagandes electorals, les conferències que he donat en el Centre de Lectura, les múltiples representacions de les meves obres en el Teatre Fortuny, i encara hi he anat pel simple gust de passejar-me per la seva plaça i fer-me servir un carajillo de rom en algun dels seus cafès il·lustres.
Però, ingrat de mi, ni una sola vegada no se m'ha acudit de fer una visita als claustres del meu Institut i evocar aquelles fines i agudes i pintoresques i grotesques sensacions dels meus dies d'infant i de les meves tardes d'adolescència. Ara que escric aquestes ratlles, se m'inicia un propòsit d'esmena, i penso que encara hi seré a temps.
Abans de desaparèixer del món, vull, en una hora de silenci —i si pot ser sense testimonis—, seure una estona en un dels bancs d'aquell claustre i esperar que passin les entranyables ombres: el berrugós senyor Rodon, el desmarxat senyor Batet, el senyor Carreres, amb la trompeta de les seves il·lusions; el senyor Porta, gairebé informe, com una gran baldufa fosforescent; don Marcelino, amb les barbes de pluja, i don Rafael García Molina, assistit d'una ingravidesa espectral i d'uns bigotassos dilatats com les ales d'una cigonya.
L'anada a Reus constituïa per a mi una sèrie de circumstàncies en les quals saltava de meravella en meravella. L'exprés, corrent a una velocitat diabòlica, i el vagó restaurant, que no se'm va permetre usar, però que vaig contemplar-me amb una salivera infinita, ja eren prou perquè jo donés al viatge una categoria arxiducal. Però després va venir Reus; la primera ciutat que amb una llepada d'exotisme em trasbalsà l'ànima; la primera ciutat nova de les moltes ciutats que em tocaria conèixer en aquesta vida! Reus i la Plaça Prim! Davant d'aquest don Joan Prim i Prats, del sabre desembeinat i del cavall fet una fúria, vaig anar a parar jo! Davant aquell Hotel de Londres, que era l'antiga casa senyorial dels Miró, on l'any 1804 entrà com a mestressa i esposa de l'amo donya Ignàsia de Sagarra i de Mercante, germana de don Benet i filla del pintoresc historiador. Però l'Hotel de Londres, que era la millor fonda de Reus, i encara ho és, resultava de massa categoria per a nosaltres. I la nostra posició social no era prou elevada per a constituir-nos clients de l'Hotel París, el de l'altre costat de la plaça. El senyor Martí i Barjau tenia el costum de portar els seus alumnes a la Fonda de Catalunya, que era la de la cantonada, molt més econòmica i familiar que els dos hotels, i allí anàrem a parar, amb les nostres maletes, la nostra gorra i els nostres ulls en blanc, la vigília de la solemne diada en què jo havia d'examinar- me d'ingrés.[...]
La fonda del senyor Claramunt era la terrible fonda de les novel·les naturalistes del segle xix; amb la pica plantada al costat de la porta del mateix menjador, acompanyada de la tinyosa tovallola russa de color verd; amb la taula rodona parada amb mitja dotzena de plats, un damunt de l'altre, per comensal, i el tovalló, cargoladet dins la copa de vidre gruixut destinat als novicis, o bé ficat dins l'anella de fusta per als reincidents; amb les dàlies i les roses de paper tenyit d'anilines brutals, consumint-se dins el gerret d'una porcellana rasposa; el desventurat gerret que té al seu peu una senyora disfressada de Lucia de Lamermoor; amb les setrilleres de melis pintades de vermell i constel·lades de defecacions de mosques; amb la libidinosa granota de terrissa vil que obre una boca guarnida d'escuradents; amb els tres cromos a la paret que representen un el timbaler del Bruc, l'altre els cristians devorats pels lleons, i l'altre el testament d'Isabel la Catòlica; amb el calendari de cartó, on hi havia el relleu d'una manola excitant que duu la cigarreta a la boca, i és la propaganda d'un paper de fumar; amb el balancí mielític, que té el respatller vestit d'una labor de "tatxado" i que ocuparà la primera de les senyores que s'aixequi de taula; amb el clàssic bufet de tres pisos on hi ha, entre moltes altres coses, aquell joc de cafè que fou el premi d'una tómbola, i aquelles dues figuretes de micos amb tutú de dansarina, que coronaven les mones pretèrites d'uns galifardeus que ja els surt el bigoti; i encara, en el darrer prestatge, aquell home de terrissa vestit de guardabosc, que en realitat és un gerro artístic i escup l'aigua per un tall que el guardabosc té sota la visera de la gorra. Tot això, i molt més, hi havia en el menjador de la fonda del senyor Claramunt sota la calor estival de l'any 1904; i dic molt més perquè allí flotava el que hi veien els meus ulls i el que hi afegia la meva imaginació de deu anys, que per primer cop a la vida es trobava tan lluny de casa, en un tan extraordinari menjador i havent de menjar una renglera de plats exquisits i exòtics, en companyia de les cares més heterogènies i més insospitades. [...]
Després de la sopa es presentaren els cinc o sis plats obligatoris; les imprescindibles croquetes, la verdura, el platillo, el peix, el rostit, amb l'amanida i les postres amb les ametlles, el codonyat i aquelles esquàlides galetes, seques, poroses i desensucrades, que sempre sembla que vinguin de la tomba d'algun faraó.
Jo, aquell àpat interminable, falsificat i aprofitat, el vaig trobar sublim i cinquanta mil vegades millor que el que mai m'haguessin servit a casa meva. Sobretot el platillo criminal, amb la nou moscada i les espècies, que a la nostra cuina estaven prohibides.
Joan Sagarra i Colom era nat el 1653, i devia tenir uns vint-i-vuit anys quan, tip del constant paisatge de Verdú, de la rural intran- sigència del pare i dels gemecs dels deu germans, que li venien darrere, es permetia fer de tant en tant alguna escapada, i sembla que el seu lloc predilecte era la ciutat de Valls. Allí, un bon dia, es topa amb una noia, tot just arribada a la vintena, que es deia Mònica Gassol. No sabem si era fascinadora per les gràcies naturals o per la fortuna que se li calcu- lava, però el cert és que Joan fou fascinat per ella, i els capítols matri- monials —que devien ser de pedra picada— que precediren el casament de Joan amb Mònica foren signats davant del notari Marc Farriol, de Valls, el 19 de juliol de 1682. [...]
El silenci de la història en el cas de Mònica Gassol és implacable. No resta cap carta familiar ni res que em pugui garantir la seva bellesa físi- ca, ni que consigni, almenys, alguna de les seves gràcies. Jo vull creure que Joan n'estigué positivament enamorat i que el meu avantpassat era una mica romàntic i no s'hi va casar purament per interès. Cal tenir en compte que les finques de Verdú de l'hereu Sagarra no eren tampoc un tall de bacallà i que posades a la balança feien un cert contrapès. Amb amor o sense, és evidentíssim, però, que el matrimoni complí fervorosament el precepte de la multiplicació, perquè Joan i Mònica tin- gueren deu fills. Joan Sagarra i Colom s'establí a Valls i l'any 1692 va fer els prepa- ratius per començar a construir la seva casa. Una gran casa situada a la plaça del Blat, tocant a la parròquia de Sant Joan, o sia en el lloc més agraciat de la població. El tal edifici sofrí posteriors modificacions que no el desfiguraren del tot, i permeten apreciar la seva magnificència. Encara existeix, i avui hi està instal·lat l'Hotel París, el primer de Valls. És un immoble que, sense exagerar, se'n pot dir un palau, i fou propie- tat de la nostra família fins que, ben entrat el segle present, el meu pare se'l va vendre.
Carles de Castellarnau se'n va a Tarragona, i el 14 de novembre de 1748 signa capítols matrimonials amb Maria de Magriñà i Porta. Visqué a la imperial ciutat, honoradíssim i considerat de tothom; i de tant en tant féu escapades a Alins, i es posà en contacte amb el rendiment de les fargues. Morí el 13 de maig de 1766 i deixà hereu Josep Antoni de Castellarnau i de Magriñà, el qual, nat en 1763, es casà als vint-i-dos anys, i per poders, amb María Antonia de Camps i de Font, gironina, i de la família dels actuals marqueses de Camps.
Josep Antoni de Castellarnau es converteix en un dels personatges més brillants, per no dir el més brillant, entre els cavallers tarragonins. Aquest besavi meu, me l'imagino més viu que la tinya. Perquè no es comprèn que amb les rendes d'Alins arribés a la fama i a l'opulència que va obtenir. Sembla que amb les seves anades a Madrid devia planejar més d'un negoci, i l'afavorí considerablement la seva amistat, que es diu que fou de debò, amb Manuel Godoy, Príncep de la Pau. De cavaller i propietari passà a fer l'ofici de banquer i a ell deu Tarragona el seu port, perquè primer obté la preferència tarragonina damunt la petició de Reus, que volia el port a Salou, i després contribuí a la seva construcció, i força; fins amb la seva fortuna personal. Llançà emprèstits i creà una rifa, amb la pròpia signatura com a garantia, per dur endavant les obres, i va fer venir molt ferro de les seves fargues d'Alins.
Llavors de la guerra napoleònica proporcionà mineral per a la defensa de la ciutat.
Fou alcalde segon i alcalde primer de Tarragona: li concediren la gran creu de Carles III. Ostentà la investidura de diputat provincial i a les Corts; assistí a les de Cadis; era Mestrant de Ronda atenent als seus privilegis de noblesa, i tresorer honorari de l'exèrcit.
A desgrat de tants mèrits, i de tanta empenta, Josep Antoni de Castellarnau i de Magriñà amb la guerra de la independència va rebre un cop molt fort. A Tarragona havia aconseguit fer marxar les coses; fou un patrici generós, potser massa; potser la glòria li va pujar una mica al cap, i, com que tenia un urc de cavaller, la seva fortuna se'n va ressentir. En moltes coses Josep Antoni demostrà que en lloc d'aquell temperament semític i conservador, com el de tants noms il·lustres del nostre segle XIX, posseïa un caràcter més aviat feudal i pirenaic, que el conduïa a Alins fent un viatge impossible, només que pel gust de clavar una bala de plom a la freixura d'un os.
Els Castellarnau representen carnadures molt més fortes i amb una altra mena de complicació. Durant els dos-cents anys d'Alins, s'han dedicat a la caça d'altura. Clavada a la paret o servint de catifa, tenen més d'una pell arrencada del cadàver d'un ós. La vida íntima d'aquella santa gent amaga algun recó de poesia negra. Entre els de «cal Guillemó» i els de «cal Coix», els aires no mantenen sempre olors de lliris ni veus de trisagis.
És tan justa la meva suposició, i tant gruix devien tenir aquelles cases d'Alins, vistes des de tots els aspectes, que la cançó popular els engegà un clavell dels més vius, dissimulant una maliciosa fletxa. Confesso que aquesta consagració de la casa d'on ha sortit la meva sang materna, en la lletra i la música d'una cançó popular de l'alt Pallars, és per a mi la nota més il·lustre que em pugui oferir la meva ascendència, i m'afalaga molt més que tots els privilegis nobiliaris i totes les signatures de Felip III.
La cançó és autèntica; va recollir-la, l'any 1909, Adolf Carrera, estudiant de capellà de la Seu, i la publicà mossèn P. Pujol l'any 1916 en un volum vermell núm. 143 de la «Biblioteca Popular de L'Avenç». Es titula «Casa el Coix d'Alins»; entengui's bé que és la casa d'on ha sortit el meu rebesavi Carles de Castellarnau, per anar a parar a la Ciutadella de Barcelona; i és tan curiosa la lletra de la cançó, que bé es podria prendre per una mena de venjança de la lleugeresa o la desaprensió de l'eixelebrat cavaller. La cançó fa així:
Casa el Coix d'Alins,
casa regalada,
una xica hi ha
fresca i colorada.
Lara, lara la.
Allà per l'estiu
a Sant Joan anava
amb un germà seu
que l'acompanyava.
Al ser a mig camí
ja la n'han robada;
al veure'ls venir
ja en cau desmaiada.
—No us desmaieu, no,
gentil cor de dama,
que no us robarem
ni l'or ni la plata,
sinó los amors
que a tots nos agraden.
Torna-te'n, xiquet,
torna-te'n a casa;
no la veuràs més,
la teva germana.
— Lo xic n'és prudent,
a la Seu anava;
a cal governador
trobà que sopaven.
—Bona nit, senyors,
bon profit que els faça;
quan hauran sopat
contaré el que em passa.
—Conta-mos-ho, xic,
conta-mos-ho ara.
—Que me n'han robat
la meva germana.
—No em diries, xic,
qui te l'ha robada?
—Un del casquet vermell,
gravat de la cara.
Toquen sometent;
repic de campanes.
És clar que això només és una cançó i, a més a més, fresca, brutal, directa i viva. Potser entre la graciosa lletra que consigna un fet, hem d'esperar que imaginari, hi ha el ressentiment del sagristà o del fàmul, després de rebre la guitza d'una euga falba que trotava sota el pes de l'amo de casa el Coix; però quan el vent bufa és que ha pedregat en alguna banda.
En realitat, i és una llàstima, ben poca cosa sabem de tota aquella trepa d'ànimes castellarnauenques. Els fecundíssims cavallers d'Alins tenen els fills a dotzenes, es casen dues i tres vegades; troben plaçament a totes les noies, fins les més lletges, i no s'estan de res. Si volem, damunt de les contingències d'aquest llinatge, se'ns acudiran les més poètiques suposicions, però amb seguretat només podem restablir el seu arbre genealògic a partir del 1530, i res més. Fora de la trapelleria de Carles amb les dues noies, no ens és lícit d'acusar-los d'altra cosa; i, per part meva, ni ganes, perquè, ben mirat, es tracta de la família de la meva mare.
Del braç de Pep Massó vaig penetrar en la primera penya literària, que fou la famosíssima de "L'Avenç".
Entre els meus joves lectors, ¿hi ha algú que tingui una idea vaga del que va representar aquella penya en la vida intel·lectual del país? És possible que sí, perquè en pretèrits papers quedà constància de la seva realitat; però asseguraria que avui dia som ben pocs els qui podem donar fe dels pèls i senyals, dels sospirs, de les rialles, del tabac i del perfum d'aquella penya.
Què era "L'Avenç"? Doncs era una llibreria, una casa editorial, una impremta, un cenacle d'artistes i d'homes de lletres, i era a més una mentalitat, una modalitat i una manera d'agafar entre el dit gros i l'índex el propi univers, per olorar-lo, tafanejar-lo i definir-lo amb una vehement, irresponsable i desinteressada passió.
Dins la bibliografia catalana, "L'Avenç" representa el primer esforç per a una noble impressió. Des dels seus principis va tenir una unitat ortogràfica inspirada en la ciència gramatical del qui aleshores encara era un jove professor de química a Bilbao, i es deia Pompeu Fabra. L'ortografia de "L'Avenc" va influir força en la confecció de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis.
Quan jo vaig conèixer el local i els homes del seu cenacle, "L'Avenç" ja portava mitja dotzena d'anys gloriosos. La flor d'aquells anys fou la revista "Pel & Ploma", que vingué darrera de "Els Quatre Gats" i de "L'Avenç".
L'eficàcia d'aquell establiment, la proclamaven els cent i tants volums de la seva "Biblioteca Popular", de cobertes vermelles, que per dos rals donà la millor literatura catalana d'aleshores i un devessall de traduccions, algunes molt apreciables.
"L'Avenç" tenia el seu domicili al número 24 de la Rambla de Catalunya. La part destinada a llibreria no era massa espaiosa, però sí més gran que les llibreries d'aleshores. La pintaren amb tonalitats clares i alegres i li donaren un vernís confortable, sense caure, però, en les beneiteries artístiques del moment. A continuació de la llibreria es dilatava un gran espai destinat a magatzem i impremta, i entre una cosa i altra, i elevat per tres graons, hi havia un breu local on pontificava la penya crepuscular, trepidant i ociosa.
En la part del magatzem, situada sobre una altíssima tarima, dominant un horitzó de maquinària, i els primers plans formats per muntanyes de llibres, paper i objectes d'escriptori, s'endevinava la silueta extàtica d'un mussol amb bigotis blancs i casquet de seda negra.
Aquest mussol era el senyor Quim, i en realitat representava 1'ànima, la ciència i el control de tot el negoci.