L'altra nit era a Vilafranca. Aquesta població té un dels noms que omple més la boca i el cor. Quan un pronuncia el mot «Vilafranca» pensa fatalment en una llenca de terra grassa i compacta, tota florida de pedres ràncies i de mitres de bisbe i de bótes de vi. Us ve a l'orella la cançó de sant Ramon Nonat, que devia ésser un home amb barba despentinada, amb uns ulls plens de teranyines de sang i amb un cor ample, impregnat de misteri, com una vinya ajaguda al sol. Penseu en el bisbe Torras i Bages, fill de Vilafranca com sant Ramon, amb aquella cara immensa de pagès de tragèdia, amb unes celles i un nas i una boca que es barallaven per veure quin d'aquests elements del rostre humà donava el do de pit de l'exuberància. Penseu en el bisbe Morgades, sense un gra de pols a la sotana, fred, reverenciós i arqueològic. Penseu en altres homes, més bisbes que els bisbes, com aquell monstruós Milà i Fontanals, que li deien la «ballena literària» i anava, per casa seva, amb una camisa de color de menta, uns elàstics impossibles i unes calces descordades; que estava voltat de puces i de llibres antics i que posava com a senyal de punt de lectura el primer que li venia a la mà, i tant podia ésser una estampeta de sant Magí com una arengada autèntica.