Editorial Selecta - 1986 - Barcelona
L'altra nit era a Vilafranca. Aquesta població té un dels noms que omple més la boca i el cor. Quan un pronuncia el mot «Vilafranca» pensa fatalment en una llenca de terra grassa i compacta, tota florida de pedres ràncies i de mitres de bisbe i de bótes de vi. Us ve a l'orella la cançó de sant Ramon Nonat, que devia ésser un home amb barba despentinada, amb uns ulls plens de teranyines de sang i amb un cor ample, impregnat de misteri, com una vinya ajaguda al sol. Penseu en el bisbe Torras i Bages, fill de Vilafranca com sant Ramon, amb aquella cara immensa de pagès de tragèdia, amb unes celles i un nas i una boca que es barallaven per veure quin d'aquests elements del rostre humà donava el do de pit de l'exuberància. Penseu en el bisbe Morgades, sense un gra de pols a la sotana, fred, reverenciós i arqueològic. Penseu en altres homes, més bisbes que els bisbes, com aquell monstruós Milà i Fontanals, que li deien la «ballena literària» i anava, per casa seva, amb una camisa de color de menta, uns elàstics impossibles i unes calces descordades; que estava voltat de puces i de llibres antics i que posava com a senyal de punt de lectura el primer que li venia a la mà, i tant podia ésser una estampeta de sant Magí com una arengada autèntica.
Aquesta Vilafranca gloriosa, teològica i reaccionària representa un dels solatges més alcohòlics de la nostra cultura i de la nostra tradició. Respirant tal clima, jo em sento tranquil del tot, i m'hi trobo com el peix a l'aigua. Per això m'agrada tant passar per aquests carrerons impossibles que cenyeixen les costelles de la catedral de Vilafranca. Aquests carrerons semblen fets amb la mala intenció de premsar el fetge de la majoria dels mortals; a mi, no sols no em premsen el fetge, sinó que m'omplen d'un aire dens, de cementiri en ebullició i de celler en calma. Aquest aire és més sa i més fort que aquell que es va a caçar dalt de les grans muntanyes pelades.
En la part baixa d'aquest palau, abans hi havia xivarri de cavalleries i senyors de barret de plomes; és possible que de tant en tant saltés alguna ganivetada; ara no hi ha res més que un cafè, mig cafè mig taverna, que en diuen a cal Noi-Noi. Aquesta paraula repetida fa pensar en un llunyà riu asiàtic.
El sostre de cal Noi-Noi és baix, i tot gasta una pintura d'ala de passerell. Encara que sense gens de truc ni d'intenció, diríeu que és una taverna parada pel turisme sentimental.
Darrera el taulell dormen mitja dotzena de bótes estibades. A la paret, damunt les bótes, hi ha tres quadrets: són tres cromos visitats de mosques. Dos representen dues belleses picants de l'època del polisson; el tercer, que és el del mig, representa el papa Lleó XIII. La presència d'aquest príncep escardalenc passa desapercebuda de la resta de la taverna. Les taules i les cadires són com les dels escenaris on es representa Don Joan de Serrallonga; fa setanta-dos anys que, en un racó de cal Noi-Noi, hi ha un ram de flors artificials, delicadíssim. Les pintures d'Odilon Redon són l'equivalent únic d'aquest ram de flors.
A la tal taverna, hi havia anat molt un home pintoresc del país que li deien el «Notxes». Aquest home ja és mort, però la seva ànima ha quedat penjada al sostre. Conten que quan tocava la una al rellotge de la catedral, es posava la mà al clatell com si li haguessin tirat un roc.
Ara hi ha altres ànimes amables que juguen al canari; hi ha el Xeripitu, que pesa cent quaranta-tres quilos, va mig vestit de tartaner i porta una gorra de vigilant, perquè abans feia anar dretes les orelles de les mules i ara passa les nits contant històries, corrent a cercar la llevadora si es presenta el cas i mastegant l'aire fred que engega l'arqueologia de la plaça.
Entre els habituals, un tortosí sec toca la guitarra i diu, com aquell qui dol i vol, unes quantes havaneres del repertori antic.
Tot això s'empassa deliciosament amb una mica de cafè negre, una copa de conyac i la conversa del fill de l'amo, profundament esportiu, amb un suèter de color de pela de llimona.
Aquí la gent canta poc i juga sense fe, però hi ha tracte familiar i l'establiment no té hora fixa per a tancar les portes. Això fa que les persones sensibles sempre deixin la cadira de cal Noi-Noi amb una punta de tristesa. Jo, quan trobo un lloc així, no me'n sabria moure mai.
La confluència precisa de l'arqueologia i el vi negre es perd en els racons de la població tocats de cartells de cinema, a la Rambla, mudada i opulenta, en el confort amable del casino; és per això que els nervis ens fugen cap a la plaça de l'Oli, cap al gust de les mitres i de les bótes ràncies.
A quatre passes s'aixeca una muntanya sense pretensions, tota cosida de vinyes. Darrere d'aquesta muntanyeta hi ha una llenca de mar una mica adormit i una mica garranyeu, que ara és llis i dolç com un sucre candi.
Pujant, pel carrer de Santa Bàrbara, i sortint a la plaça de l'Oli, trobeu a Vilafranca un d'aquests llocs que fan sentir la importància d'haver nascut a Catalunya.
És la una de la nit i no hi ha una ànima; les pedres de les cases pidolen amb una veu de fred, romàntica i vergonyant. S'ha de confessar que aquestes pedres tenen la seva força. En un angle hi ha la casa del rei Pere el Gran; la casa, se la va fer perquè, de tant en tant, li agradava beure uns gots de vi del país i li agradava parlar amb els frares i els pagesos i passar una estona normal amb alguna vídua de gran presència; les vídues de Vilafranca, des que el món és món, han tingut fama de posseir els braços ondulants i perfumats de roses.
En un moment determinat del segle XIX, a Catalunya la gent va descobrir la virtut curativa de les aigües del país i es començà la construcció de balnearis. Els balnearis catalans en general acostumen a ésser a peu pla i, i si és possible, encara una mica més baixos que el nivell de les carreteres. Els constructors, d'acord amb la medicina, imaginaren que les senyores que anirien a prendre les aigües tindrien l'histerisme arrapat a les cames en forma de ganduleria integral i que per a aquesta mena de malaltia el millor són els indrets enclotats i humits, amb arquitectura oriental o eclesiàstica. Gairebé tots els balnearis, que acostumen a ésser d'una mateixa època, o tenen forma de convent de monges caputxines o tenen forma de cromo de xocolata representant una escena de Les mil i una nits. La forma oriental obeïa al fet que aleshores a Catalunya no es banyava ningú, i el capitalisme d'aquella època tenia una idea peculiar sobre les ablucions una mica complicades; es creia que els banys eren un invent pecaminós i desabusat introduït en el nostre país pels moros. El tipus més clàssic de balneari oriental és el Vichy Català de Caldes de Malavella; el tipus eclesiàstic es pot apreciar per exemple a les Termes Orion, a Can Blancafort de la Garriga o a Can Montagut de Ribes. [...]
Com que la vida ha variat considerablement, avui dia els balnearis catalans fan encara més que mai l'efecte de cosa ensorrada, humida, profundament ensopida i eclesiàstica, i és per això que quan jo em deixo caure en un balneari del país, em fa l'efecte que em fico entre dos fulls d'una d'aquelles edicions monumentals relligades d'or i pasta, que feia la casa Montaner i Simón, i que entre els dos fulls em quedo premsat, ofegant-me lentament, sentint la pressió del llibre i la pressió de l'Exposició Universal, de mossèn Collell, de la Reina Maria Cristina i d'en Rius i Taulet.
Jaume Bofill i Mates (fragment)
Ens vàrem fer amics l'hivern de l'any 1911. Moltes nits després de sopar m'arribava a la casa de l'Ardiaca. Aleshores encara hi havia el Col·legi d'Advocats. Jo m'enfilava a l'últim pis d'aquella casa; recordo que l'escala feia una olor forta de pell de cavall i de garrofes, perquè allí al costat hi havia una quadra, i, no sé per quina obertura, els sospirs de la quadra anaven a morir damunt aquells graons de rajola esmolada i vella. En el darrer pis vivia aleshores Jaume Bofill i Mates. Encara era secretari de l'Hospital Clínic, encara no havia entrat de ple a la vida pública. Vivia modestament, rodejat de Moréas, de Francis Jammes, de Leopardí. Bofill escrivia aleshores el seu llibre dels Somnis, un dels llibres més originals i més delicats que s'han escrit a Catalunya; potser el millor de tots els que va escriure el poeta. Aquelles nits, en el seu despatx, el diàleg i les lectures de versos s'obrien apartats de totes les coses del món, en el silenci medieval del barri; les campanes de la Seu tocant els quarts i les hores i un canari que es despertava i feia un refilet per a tornar-se a adormir eren els únics intrusos a la nostra conversa. Bofill era aleshores més Guerau de Liost i més poeta que polític; la seva passió s'esmunyia, com una anguila tota platejada d'humor, per les arestes simètriques i esmolades dels seus versos impecables, de vegades fresquíssims i directes, de vegades torturats per l'alambí de la retòrica més exigent. Josep Carner, que sempre ha estat el gran amic de Bofill i Mates, cantà aleshores el bigoti que duia Bofill i el comparà a una herba trista, perquè la discreció personal de Bofill i Mates es concentrava en aquell ros caigut i desmaiat del bigoti.
Cotlliure jeu sobre un coixí de vegetació d'un verd torrat i d'un gris metàl·lic més aviat corrent que fascinador. El poble té la seva part històrica, un fort del segle XVIII amb tota la pedra i tota la geometria necessàries per a impressionar els déntols que treuen el morret fora de l'aigua. Com totes les construccions militars de França, aquest fort té aquella grandesa de pólvora. barrejada amb miques de cançó picant i animada, que a mi sempre m'ha agradat.
A més a més de la història, a Cotlliure hi ha les cebes, els alls, les espardenyes, el tabac, els pots d'anxoves, les camises excitants i les postals amb excrements de mosca de tot poble meridional que s'estima. Els cafès i els bars, sòrdids, es diuen noms del paradís, però la crisi mundial els ha espremut quatre gotes d'alegria i de Pernod autèntic d'abans de la guerra.
Les barques i l'element pescador, encara que tinguin molts punts de contacte amb la nostra gent de l'altra banda de frontera, agafen en aquests llocs de la Costa Vermella un aire més teatral, més engreixat i més de cara al turisme. Les dones sobretot senten encara els efectes d'una pintura pompier que avui ha passat de moda. Ja se sap que a França tot és terriblement reaccionari i arrapat a la tradició; les velles de Cotlliure es deixen créixer unes espatlles masculines i un ventre polièdric, es posen un hàbit de monja del temps de Madame de Maintenon i una mena de còfia blanca d'un tipisme furiós; i així aclofades a terra es dediquen a apedaçar xarxa, esperant el pinzell d'una anglesa sentimental o la màquina fotogràfica d'un senyor amb pantalons de golf i amb les galtes untades pel vermell de la innocència.
Ara jo em trobo a Formentor, en companyia d'uns quants amics que fem de coixí a aquesta gran estiba de carns i ossos, de bigotis i de suggestions, que es diu el comte de Keyserling. Ponderar la bellesa única de Formentor i les grades d'aquest lloc d'àngels i de pirates en el qual ens trobem no és precisament feina d'aquesta estona.
Però a la nit, després de sopar, encara que per la gran finestra oberta ens entra un ruixat de meravelles còsmiques, que ens insulta els ulls, i el blau negre de la mar amb prou feines ens deixa respirar, com que estem dintre d'una arquitectura blanca, poligonal, de llums amagades que lecorbusiereja discretament; com que ens volten unes angleses llargues, destenyides i anguloses, que són les persones més tristes, més sentimentals i més distingides del món, podem entrar una mica dintre el camp àcid de la moralitat concreta i abandonar l'entusiasme per l'aigua, pels pins i per les roques.