La segona etapa de l'engrandiment de la ciutat ve de l'ocupació de terrenys militars. L'enderroc de les muralles fa possible, a començaments del segle XX, el traçat de la Gran Via, i Girona pot créixer una mica més, fins a topar amb la muralla moderna que feia poc que l'Estat li havia construït: la via del tren. I ara mateix, Girona creix i s'urbanitza gràcies als terrenys dels convents, els militars, els traçats de les vies o l'enderroc de les fàbriques que, com la Grober, havien ocupat espais desamortitzats. El carrer d'Emili Grahit ocupa el traçat de la via del carrilet de Sant Feliu, la nova plaça d'Espanya els espais de l'antiga estació d'aquest mateix tren, el passeig d'Olot solars de Renfe i de l'antic tren d'Olot... I les expectatives de nous espais públics reposen en les casernes tot just cedides (no pas gratuïtament, és clar!), en l'enderroc d'edificis industrials (pel que fa a la nova plaça de la Constitució) o en els terrenys de l'estació d'Olot (pel que fa al projecte del Parc Central). I això sense tenir en compte el carrer i els habitatges que ocupen el que era el convent de les beates i la mançana que s'està construint al, fins fa poc, convent de les adoratrius. O sigui que, gràcies als convents, als militars, a l'estat i a les fàbriques (el capital), els papus negres del poder i la repressió, Girona ha pogut créixer lentament i expandir-se.