La primavera del 16, vaig conèixer personalment l'escriptor Gabriel Miró, del qual nosaltres havíem llegit, i celebràvem molt, produccions com El hijo santo i Las cerezas del cementerio. Després la fama de Miró pujà de graus fins a la seva mort, i avui la crítica el situa en un lloc preeminent. Miró era un home dilatat: la seva roba tendia a donar-se, com els seus ossos, i tot ell. Moltes vegades afectava un punt somnàmbul, altres d'endormiscament: altres es vestia d'una borrosa indiferència, un si és no és islàmica: com d'un que va guaitant els ocells i les branques dels arbres, i les botigues i les taules dels cafès no li interessen. La veu de Gabriel Miró era la del baix endolcit i amb sordina i sonava semblantment al bromerot del moscalló que volta la cua d'un matxo. Després, la fonètica de Ramiro de Maeztu em recordà força la de Gabriel Miró, però la d'aquest darrer era menys decidida: com si diguéssim, més gandula i més oriental.