La plaça d'Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l'Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues, o com si totes les formigues del país s'haguessin fet inflar per un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles dels establiments que en venen.
Aquell dia va ésser la lletra inicial d'un himne que semblava que no s'havia d'acabar mai. Era l'himne sexual i estomacal de Barcelona. Els murcians treballaven a les obres públiques amb un ritme de java. Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s'havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia. Barcelona havia oblidat l'existència de les pistoles. Havia oblidat l'existència de la virilitat; només creia en aquells raigs policolors que engegaven cada nit des del Palau Nacional. Amb prou feines si la gent sabia el nom dels regidors i dels diputats provincials. Només sabia que manava en Foronda. En Foronda ho era tot, més que el dictador, més que el rei; en Milà i Camps i el baró de Viver feien el que a en Foronda li donava la gana. Tothom que tenia la pell una mica gruixuda i una esquena fàcil a doblegarse, podia rosegar alguna cosa. Tota la rapacitat troglodítica dels empleats d'Hisenda, dels coronels, dels policies i dels canonges, es manifestà amb l'impudor més vil.