La nit no havia arribat encara. El cel era vermell. Ara l'una ara l'altra, avaraven a la nit els llums de l'encesa. La remor del mar venia de lluny, creixent, i es llençava amb un cop sonor i greu contra la platja i tornava i tornava. Com seria de silenciosa la mort sense el soroll incessant del mar! La llum groga dels cafès dibuixava rodones sobre l'asfalt del passeig. De tant en tant arribava apressada una bufada de llevant, humit i trist, inclinava les palmeres i deixava la pell bruna de les noies com de pedra picada i encenia una llumeneta en els ulls dels xicots i algú ensumava l'aire i deia.«Plourà.» Però les palmeres s'aquietaven i una suau calidesa pujava de terra, de la pols fosa, del mar ondulat, mentre el cel roig es tornava d'un blau gris, cada cop més dens, cada cop més unit al teló del mar, partit per la línia puntejada de l'encesa. D'esma cap a la riera de Capçanes, cap a la riera de Migjorn una nova parella es donava la mà.