La gran diferència del meu període d'estudiant amb el que respiren els minyons d'avui dia consistí en la forma com nosaltres omplíem aquest gran buit, que en els temps que correm sol omplir completament, fins a vessar i fins a rebentar, el que podríem dir-ne la passió esportiva. Dels meus setze als meus vint anys, el futbol entre nosaltres era una larva, o una mena de criatura de bolquers, que afectava una mínima part de l'interès públic. No és que nosaltres l'ignoréssim, perquè l'havíem practicat de col·legials, i en els primers temps universitaris anàvem a veure algun partit, entre un públic de devots i en uns camps de gran modèstia. Aquell era el moment heroic del "Barcelona" i de la formació dels altres clubs locals, però havien encara de passar quinze anys perquè el futbol es convertís en tumultuosa passió col·lectiva, i encara molts més per a aconseguir la seva actual ubiqüitat.
Avui dia el futbol serveix per a animar moltes deficiències imaginatives i moltes hores buides de la vida normal; aquestes deficiències i aquestes hores, nosaltres les animàvem de mil maneres, i això explica —encara que no del tot, però sí en gran part— la diferència entre la mentalitat dels estudiants de l'any 1910 i la dels estudiants de 1954.
En canvi, si el futbol no era més que un balbuceig entre nosaltres, els toros pesaven amb tota la sang i eren tema vivíssim de conversa en aquell anar a donar un tomb o en aquell arribar-nos al quiosc a devorar un sandvitx, que ens amenitzaven delicadament els intermedis d'una classe a l'altra.