La dama del paraigua (fragment)
S'alça dalt de la columna, incòmoda, precipitada, amb el paraigua que plou de la seva pròpia pluja, esvelta, cintura de vespa i el voluminós polisson, que potser només té com a finalitat fer-nos creure que aquella cintureta de fer patir és encara més minsa, mes fràgil, més desesperadament femenina. Des del mirador exigu veu la nostra, la seva ciutat. Des del seu exili entre jardins ha vist passar trens i pomposos enterraments de fills il·lustres. Li diuen, sobretot, «la senyoreta del paraigua», però a ella, n'estem segurs, no li hauria agradat aquest ridícul diminutiu, que, a més, vol dir noia que encara no s'ha casat i, per tant, no es mereix encara l'apel·latiu de senyora. A ella, és clar, li hauria agradat que l'anomenessin «La dama del paraigua» perquè ella és, i ho sap, una dama. Si no estigués instal·lada tan amunt, tan esvelta dalt de l'esvelta columna, algú li murmuraria a l'orella a manera de discret «piropo»: «Estimada dama del paraigua, el vostre lloc és el passeig de Gràcia». Així, dient-li de vós, com si fos un Josep Carner enamorat. A ella l'emocionaria aquest comentari, perquè la veritat és que enyora el passeig de Gràcia. És cert que ella no pertany del tot al passeig de Gràcia, ella és més aviat del carrer de «Fernando», del passeig amunt i avall, de la Rambla a la plaça de Sant Jaume i de la plaça de Sant Jaume a la Rambla. Ella neix, feta i dreta tal com és ara, cap allà a l'any 1884. La fa un escultor natural de Reus, però del tot barceloní per vocació i existència, que es deia Joan Roig i Solé. La seva feina era fer estàtues i si podia ser de marbre. Lluitava contra el mal costum d'omplir les esglésies de maniquins de fusta i cartró, amb roba més o menys luxosa, que representen una marededéu o un àngel o arcàngel o qualsevol sant o santa del paradís. També detesta les estàtues de terra cuita, perquè els brivalls les escapcen des dels primers mesos de la seva vida fràgil; marbre, marbre és el que convé!
Tota la ciutat es capgira des que neix La dama del paraigua. Guarnida de polisson, com totes les dames barcelonines, viu la transformació de la ciutat. Veu com neix i creix, per damunt dels camps, per damunt dels jardins, per damunt dels claustres dels monestirs, un barrí estrany quadriculat que en diran «l'Ensenxe» i que després els puristes traduiran en bon català i en diran l'Eixample, que els barcelonins no pronunciaran mai correctament i en diran «l'Etxample» o «l'Enxampla», cosa que voldria dir que es tracta d'eixamplar Barcelona. En certa mesura és així, car certament Barcelona s'eixamplava i als barcelonins se'ls eixamplava el cor.
Si hagués de dir la veritat, «La dama del paraigua» ens explicaria les passejades amunt i avall del carrer de «Fernando» amb algun festejador que la segueix, acompanyada de la criada o de la senyoreta de companyia, que no sols li fa companyia, sinó que la vigila. Amb les botetes ben enllustrades, el barret minúscul, els guants de pell finíssima d'avortí i l'esponerós polisson, que li dóna un aire de caminar amb tot el cos abocat endavant, com si tingues molta pressa, i sobretot el paraigua, s'atreviria fins i tot a ramblejar.
No sempre hauria passejat amb paraigua, és clar, perquè no sempre hi plovia, pel carrer de «Fernando», però és que el paraigua és gairebé un emblema de les dames barcelonines valentes que es passegen sota la pluja, que no tenen por del carrer ni de l'aigua que es vessa a raig, ni de l'inevitable enfilada de les faldilles que mostren el final de la boteta i el començament de la mitja. [...]
La dama del paraigua va veure com desapareixia el jardí del General i començaven a alçar-se grans palaus vermells i tous, ornats amb terrissa blava i d'altres de pedra grisa, pedra de Montjuïc, i un passeig ample i un arc de triomf tan ornat, tan majestuós, que semblava que formés part d'una escenografia, però era de veritat. No s'havien vist mai coses tan amples i tan majestuosos com aquells nous edificis que havien de contenir una gran, immensa, exposició. La dama del paraigua hauria fet bona parella amb l'alcalde de la ciutat, tan alt i cepat, i amb una panxa majestuosa i unes barbes partides per la meitat, que els francesos en deien favoris