Autor: Felícia Fuster i Viladecans
Indret: Carrer de Sant Miquel (Barceloneta) (Barcelona)

Jo havia nascut prop del mar, a la Barceloneta. Un barri que havia estat de cases baixes i semblants però que avui ha perdut aquell gust particular de família immensa que tenia, on el carrer formava part de la ca­sa, i s'hi feia mitja vida; unes dones hi criaven els fills, hi treien la màquina de cosir per fer els quilòmetres de repunts que els pantalons, cosits a preu fet, exigien; unes altres estenien les xarxes de pescar al llarg del carrer i les sargien assegudes en una cadira mitjana de boga; d'altres, encara, en teixien de noves fent anar nerviosament els dits amb la llançadora. Per això als carrers es veien tantes dones, se'ls havien fets seus. Allà es guanyaven els quatre rals indispensables per fer bullir l'olla cada dia, mentre el marit era lluny, mariner d'un gran transatlàntic o tripulant obscur d'un simple vaixell de cabotatge, o només mar endins amb la barca de pesca. Allà treballaven i podien parlar a la vegada; semblava que això els fos indispensable, i segurament ho era: les quatre parets del reduït quart de casa on vivien amb un reguitzell de criatures, les hauria ofegat totes en pocs mesos. Allà intentaven atreure la sort de menjar un tortell el diumenge comprant un número o una carta a la rifadora que passava entre setmana cridant prou fort per temptar fins aquelles que, no podent baixar la màquina de cosir al carrer, l'empenyien fins al balcó i s'hi passaven el sant dia, amb els peus al pedal fent volar el fil, tornant folla l'agulla. El diumenge al matí, la mateixa rifadora, o bé una altra, per temptar aquells que no havien sucumbit durant la setmana, passava modulant el seu crit amb una entonació tota mel, tota sucre, la sort els arribaria aviat, i aixecava la mà que exhibia el desitjat tortell, coronat amb unes quantes mosques que ja es consideraven invitades. Però això en aquell temps no tenia importància, tothom era de la família. Altres vegades passava l'esmolet, el vidrier, cada un amb la seva cantarella, o el que rifaven aquell dia eren llençols o casseroles. Sempre la sort a frec de dits, només deixant caure —o escapar— deu cèntims. Així es vivia en aquell món, així hi vivien aquelles dones. Era això, Barcelona?

Als carrers on jo vivia —eren dos! — es parlava quasi només el català però amb tots els accents imaginables: el que més sovintejava era el de les famílies de pescadors vinguts de certes regions de València, que afegien un so nou, tocs de color, a les meves pròpies paraules. Quan s'és petit sempre es vol tenir tot. Però els carrers eren dels altres. Només em deixaven estar-me al balcó alguna estona. Ja en tenia prou. Aquells mots, iguals i diferents, em pujaven tots sols, els recollia i després els sentia ben meus, me'ls desava endins sense dir res a ningú, els guardava per a mi sola.

La nostra casa era de maons: unes nafres de l'arrebossat caigut els deixaven veure. Jo era un bolet, un bolet que s'obria i escodrinyava tot el que trobava a la seva alçada. I el que veia. A casa meva tenia l'espectacle, els meus treballaven molt, com folls (llavors jo no ho sabia). La meva mare i la meva àvia treballaven també, però no a la màquina com totes les altres dones. S'estaven a la botiga, despatxaven com els homes, o parlaven, perquè sempre passaven veïns que explicaven acudits o ens informaven de si algú n'havia fet una de crespa. Del treball dels meus, no en veia sortir res. Ni pantalons ni camises, cap naixença concreta. No veia més que el pas de les coses. Era com un riu que, quan no està enrabiat, modifica ben poc allò que pacíficament transporta. D'aquella mena de riu, les persones de casa se n'estaven quasi sempre a la riba. L'única que me n'anava era jo: em diuen a l'escola, a l'altra part de món, a Barcelona.

Autor: Maria Aurèlia Capmany i Farnés
Indret: La dama del paraigua (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera)

La dama del paraigua (fragment)

 

S'alça dalt de la columna, incòmoda, precipitada, amb el paraigua que plou de la seva pròpia pluja, esvelta, cintura de vespa i el voluminós polisson, que potser només té com a finalitat fer-nos creure que aquella cintureta de fer patir és encara més minsa, mes fràgil, més desesperadament femenina. Des del mirador exigu veu la nostra, la seva ciutat. Des del seu exili entre jardins ha vist passar trens i pomposos enterraments de fills il·lustres. Li diuen, sobretot, «la senyoreta del paraigua», però a ella, n'estem segurs, no li hauria agradat aquest ridícul diminutiu, que, a més, vol dir noia que encara no s'ha casat i, per tant, no es mereix encara l'apel·latiu de senyora. A ella, és clar, li hauria agradat que l'anomenessin «La dama del paraigua» perquè ella és, i ho sap, una dama. Si no estigués instal·lada tan amunt, tan esvelta dalt de l'esvelta columna, algú li murmuraria a l'orella a manera de discret «piropo»: «Estimada dama del paraigua, el vostre lloc és el passeig de Gràcia». Així, dient-li de vós, com si fos un Josep Carner enamorat. A ella l'emocionaria aquest comentari, perquè la veritat és que enyora el passeig de Gràcia. És cert que ella no pertany del tot al passeig de Gràcia, ella és més aviat del carrer de «Fernando», del passeig amunt i avall, de la Rambla a la plaça de Sant Jaume i de la plaça de Sant Jaume a la Rambla. Ella neix, feta i dreta tal com és ara, cap allà a l'any 1884. La fa un escultor natural de Reus, però del tot barceloní per vocació i existència, que es deia Joan Roig i Solé. La seva feina era fer estàtues i si podia ser de marbre. Lluitava contra el mal costum d'omplir les esglésies de maniquins de fusta i cartró, amb roba més o menys luxosa, que representen una marededéu o un àngel o arcàngel o qualsevol sant o santa del paradís. També detesta les estàtues de terra cuita, perquè els brivalls les escapcen des dels primers mesos de la seva vida fràgil; marbre, marbre és el que convé!

Tota la ciutat es capgira des que neix La dama del paraigua. Guar­nida de polisson, com totes les dames barcelonines, viu la transformació de la ciutat. Veu com neix i creix, per damunt dels camps, per damunt dels jardins, per damunt dels claustres dels monestirs, un barrí estrany quadriculat que en diran «l'Ensenxe» i que després els puristes traduiran en bon català i en diran l'Eixample, que els barcelonins no pronunciaran mai correctament i en diran «l'Etxample» o «l'Enxampla», cosa que voldria dir que es tracta d'eixamplar Barcelona. En certa mesura és així, car certament Barcelona s'eixamplava i als barcelonins se'ls eixamplava el cor.

Si hagués de dir la veritat, «La dama del paraigua» ens explicaria les passejades amunt i avall del carrer de «Fernando» amb algun festejador que la segueix, acompanyada de la criada o de la senyoreta de companyia, que no sols li fa companyia, sinó que la vigila. Amb les botetes ben enllustrades, el barret minúscul, els guants de pell finíssima d'avortí i l'esponerós polisson, que li dóna un aire de caminar amb tot el cos abocat endavant, com si tingues molta pressa, i sobretot el paraigua, s'atreviria fins i tot a ramblejar.

No sempre hauria passejat amb paraigua, és clar, perquè no sempre hi plovia, pel carrer de «Fernando», però és que el paraigua és gairebé un emblema de les dames barcelonines valentes que es passegen sota la pluja, que no tenen por del carrer ni de l'aigua que es vessa a raig, ni de l'inevitable enfilada de les faldilles que mostren el final de la boteta i el començament de la mitja. [...]

La dama del paraigua va veure com desapareixia el jardí del Ge­neral i començaven a alçar-se grans palaus vermells i tous, ornats amb terrissa blava i d'altres de pedra grisa, pedra de Montjuïc, i un passeig am­ple i un arc de triomf tan ornat, tan majestuós, que semblava que formés part d'una escenografia, però era de veritat. No s'havien vist mai coses tan amples i tan majestuosos com aquells nous edificis que havien de contenir una gran, immensa, exposició. La dama del paraigua hauria fet bona parella amb l'alcalde de la ciutat, tan alt i cepat, i amb una panxa majestuosa i unes barbes partides per la meitat, que els francesos en deien favoris

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Mercat del Ninot (Antiga Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

Els quaranta-un mercats municipals distribueixen entre el 60 i el 65% dels productes alimentaris que consum la ciutat de Barcelona. Quan se n'obren les portes a les set del matí ja es troba tot el recapte al lloc corresponent. De parades, al Ninot n'hi ha tres-centes cinquanta, incloent-hi les quaranta que tenen arren­dades els pagesos hortolans, proveïdors de verdura collida la nit anterior o la matinada.

La visió endreçada que ofereix el mercat del Ninot en obrir les seves portes al consumidor no és obra de cap fada de rondalla que, durant la nit, s'hagi passejat pel silenciós recinte amb la vareta màgica, sinó d'uns equips de treballadors de càrrega i descàrrega que actuen a 1'alba com formigues gegants respectuoses amb els veïns que encara dormen. És un prodigi d'organització que, segurament, genera problemes però els compradors no els veuran mai.

La jornada comença a les set i els deu o dotze cafès de l'interior ja han disposat les ensaïmades, les truites de patata o d'espinacs, els entrepans de sobrassada i el peix fregit que esmorzaran els treballadors que tot just han acabat la feina, els venedors i venedores que comencen la jornada a les cinc, i alguns familiars de malalts o accidentats que han vetllat a l'Hospital Clínic que es troba al costat. Tot sembla rutllar com una màquina perfectament lubrificada i encaixada.

El barri es posa en moviment a impuls del mercat. Les noranta parades exteriors dedicades a la venda d'articles tèxtils, vaixella, perfumeria, flors i plan­tes, joguines, bijuteria i marroquineria van obrint de mica en mica, segons la son que tragina la venedora, però abans de les deu la voravia circumdant és un formiguer de compradors i badocs que remenen i s'emproven faldilles, davantals o jerseis, fullegen llibres i revistes d'ocasió o regategen el preu d'una bossa de pell sintètica. Algunes de les botigueres han esdevingut entranyables per a la clientela fidel i per al veïnat: la Nuri que regenta la merceria, l'home dels collarets i les rampoines de fantasia o les germanes Pons, que sempre tenen el retall que busques per fer-te una faldilla. I entre els més estimats, el cec venedor de loteria assegut en una cadira de tisora i acompanyat del seu gos pigall, ajaçat als seus peus.

La vida que el mercat irradia atreu músics ocasionals, joves desocupats o estudiants en precari que, discretament, amenitzen el brogit matinal amb la interpretació de peces de jazz, d'algun tango i de boleros que troben ressò en el cor nostàlgic de les mestresses de casa de dues o tres generacions. En sortir del recinte tancat on han fet les seves compres, sempre guarden cinc duros per dipositar a l'estoig del violí, la guitarra o el saxo del jove músic captaire.[...]

 

Diuen que el mercat del Ninot és el més net de Barcelona. No puc comparar perquè no els conec tots, però em consta que llueix com la patena i mai no empudega l'aire del barri. Cada concessionari de les gairebé cinc-centes parades interiors i exteriors té cura del seu espai i abona mil pessetes mensuals per contribuir a la neteja general, a càrrec de quatre persones fixes i amb la maquinària més moderna. La fregada a fons es fa el dissabte a la tarda, després de plegar l'activitat mercantil.