La casa de Canet era la casa que ens havia estat arrabassada. Existia, separada de nosaltres, però tanmateix propícia. Jo era el pont entre la casa guerxa de la Rambla i la casa esvelta, com una proa de vaixell, de la riera de Gavarra. Era de tal manera la més estimada que a mi se'm confiava la protocol·lària petició d'anar a passar els Nadals a casa de l'avi. Una postal, amb la meva lletra oscil·lant i els inevitables rastres de massa tinta, quan jo devia tenir sis o set anys, és el testimoni de la meva importància. La postal, d'aquelles que es compraven a l'estanc, com ja no n'existeixen, ha tornat a mi a través de la devoció col·leccionista de les ties. Jo em dirigeixo a l'avi amb tot el respecte i li anuncio i alhora li faig la petició d'acollir-nos com cada any a passar el Nadal a Canet.
El despatx de l'avi era endreçat i feia olor de tabac i de llibres que cobrien totes les parets. A la taula de treball, piles de paperets, fitxes sens dubte del corpus paremiològic que en aquells temps de després de la meva naixença havia cregut que començaria a publicar. Esperança absolutament inútil car ell era allí, a Canet, lluny de tot i de tothom, pràcticament barallat no amb tot el que significava el gran poder, sinó fins i tot el petit poder de la política catalanista, amb la Mancomunitat i l'Institut d'Estudis i la secció d'Etnologia i Folklore que dirigia en Tomàs Carreras i Artau.
A les tardes d'hivern em deixava entrar al seu despatx, en part perquè era l'habitació més càlida de la casa i també perquè sentia per mi un excedent de tendresa. El braser encès feia olor de taronja i molt aviat vaig ser destra a atiar la muntanya de pinyola, que era tot un art. Calia empènyer pels costats de tal manera que el cràter vermellíssim s'anés obrint a poc a poc i el turonet negre es convertís en un pla de cendres sense haver produït ni una filigrana de fum. Jo m'instal·lava sota la finestra, que tenia un graó comodíssim. La finestra donava a la riera de Gavarra i recollia tota la claror de la posta, i el despatx adquiria una tonalitat groga tirant a ambre. Jo reunia al meu entorn els meus tresors, nines, papers, llapis, pastels, botons, cintes... No sé què podia arribar a endevinar des del meu graó sota la finestra ni fins a quin punt podia copsar la seva solitud dintre d'aquell silenci que tothom respectava. No vaig créixer prou de pressa ni ell va viure prou per esperar-me i he d'imaginar per què es col·locava lluny de tot el tragí de l'existència, de les baralles de les seves filles, de la bona fe pocatraça del seu gendre, de tot aquell món xaró que detestava.