Jaume Bofill i Mates (fragment)
Ens vàrem fer amics l'hivern de l'any 1911. Moltes nits després de sopar m'arribava a la casa de l'Ardiaca. Aleshores encara hi havia el Col·legi d'Advocats. Jo m'enfilava a l'últim pis d'aquella casa; recordo que l'escala feia una olor forta de pell de cavall i de garrofes, perquè allí al costat hi havia una quadra, i, no sé per quina obertura, els sospirs de la quadra anaven a morir damunt aquells graons de rajola esmolada i vella. En el darrer pis vivia aleshores Jaume Bofill i Mates. Encara era secretari de l'Hospital Clínic, encara no havia entrat de ple a la vida pública. Vivia modestament, rodejat de Moréas, de Francis Jammes, de Leopardí. Bofill escrivia aleshores el seu llibre dels Somnis, un dels llibres més originals i més delicats que s'han escrit a Catalunya; potser el millor de tots els que va escriure el poeta. Aquelles nits, en el seu despatx, el diàleg i les lectures de versos s'obrien apartats de totes les coses del món, en el silenci medieval del barri; les campanes de la Seu tocant els quarts i les hores i un canari que es despertava i feia un refilet per a tornar-se a adormir eren els únics intrusos a la nostra conversa. Bofill era aleshores més Guerau de Liost i més poeta que polític; la seva passió s'esmunyia, com una anguila tota platejada d'humor, per les arestes simètriques i esmolades dels seus versos impecables, de vegades fresquíssims i directes, de vegades torturats per l'alambí de la retòrica més exigent. Josep Carner, que sempre ha estat el gran amic de Bofill i Mates, cantà aleshores el bigoti que duia Bofill i el comparà a una herba trista, perquè la discreció personal de Bofill i Mates es concentrava en aquell ros caigut i desmaiat del bigoti.