¡Inefable Institut de Reus, on jo pescava matrícules d'honor amb la mateixa facilitat amb què després, sentint cantar les cigales dalt de les alzines de Sant Pere de Vilamajor, pescava granotes a la bassa de Can Derrocada! D'aquella fonda, i d'aquell Institut, en guardo un record sense una gota de fel.
Moltes vegades, en el curs dels anys, he estat a Reus. Allí, m'hi han dut les propagandes electorals, les conferències que he donat en el Centre de Lectura, les múltiples representacions de les meves obres en el Teatre Fortuny, i encara hi he anat pel simple gust de passejar-me per la seva plaça i fer-me servir un carajillo de rom en algun dels seus cafès il·lustres.
Però, ingrat de mi, ni una sola vegada no se m'ha acudit de fer una visita als claustres del meu Institut i evocar aquelles fines i agudes i pintoresques i grotesques sensacions dels meus dies d'infant i de les meves tardes d'adolescència. Ara que escric aquestes ratlles, se m'inicia un propòsit d'esmena, i penso que encara hi seré a temps.
Abans de desaparèixer del món, vull, en una hora de silenci —i si pot ser sense testimonis—, seure una estona en un dels bancs d'aquell claustre i esperar que passin les entranyables ombres: el berrugós senyor Rodon, el desmarxat senyor Batet, el senyor Carreres, amb la trompeta de les seves il·lusions; el senyor Porta, gairebé informe, com una gran baldufa fosforescent; don Marcelino, amb les barbes de pluja, i don Rafael García Molina, assistit d'una ingravidesa espectral i d'uns bigotassos dilatats com les ales d'una cigonya.