Immediatament, el poeta ens féu pujar en una mena de golfes que venien a ser la seva cambra de treball. Allò era una peça vastíssima, amb les parets emblanquinades, amb tres butaques de fortuna i amb una gran taula de fusta de melis, tot d'una màxima senzillesa i d'una despreocupada improvisació. Als murs, hi tenia enganxades amb xinxetes fotografies d'obres notables, entre elles la famosa Nit de Miquel Ángel que acompanya una de les tombes dels Mèdicis. Vaig observar, entre altres estampes de la paret, un dibuix colorit d'aires modernistes, molt mediocre, que volia representar un comentari decoratiu dels seus Goigs a la Mare de Déu de Núria.
Aquella gran i desemparada habitació, més que el despatx, no ja d'una figura excepcional, sinó de qualsevol benestant, semblava el laboratori que un xicot, carregat de cabòries i del tot incomprès per la família, es munta per al seu ús particular, aprofitant un racó de la casa que no interessa a ningú i per moblar el qual ha cercat quatres peces sobreres i desnonades.
Però, a desgrat de la manca d'escalfor i de pompa, l'estudi de don Joan tenia una enorme finestra per on entrava el sol i li arribaven a flor de pell tota la verdor de la fronda i tota la música rossinyolesca dels jardinets de Sant Gervasi. Era un mirador modest, però saníssim, i allí els pulmons podien atipar-se de tebior i d'aires desembafats.