I venien les Fires: soldats i processons, barraques i llums, olor de xurros, bafs d'olis ensucrats a la Gran Via, pomes banyades de caramel escarlata i flocs de coto fluix de sucre apegalós, autos de xoc i els teatrets prohibits on s'oficiaven els rituals iniciadors del sexe. Tot en honor de sant Narcís, senyor de mosques i convertidor de prostitutes, el qual, absent del seu fastuós sepulcre des que els rojos el van profanar, seguia protegint la ciutat i la ciutat li ho agraïa amb grans fires de bestiar (potser perquè les mosques hi xalessin) i amb saraus de tota mena (potser perquè santa Afra i altres companyes de l'ofici recordessin els vells temps d'Augsburg). Sant Narcís, un invent de la civilització carolíngia, que necessitava un sant que fos bisbe, que procedís de Jerusalem i que per la seva peripècia vital unís els dos extrems de l'imperi, va acabar amb els seus pobres ossos enduts per l'Onyar quan les «hordes marxistas», persistència del mite, van obligar allò que quedava del seu cos incorrupte a emmirallar-se en unes aigües massa tèrboles. Ara, sant Narcís, convertit en flor (ja l'abat Oliba ho havia predit al sermó que va predicar a Girona), segueix protegint la ciutat una mica de tot i bàsicament del mal d'orella.
Així com l'Onyar es va endur el cos de sant Narcís, també s'enduia les Fires, amb els seus pecats i els seus excessos. Uns focs artificials encesos des del pont de l'Alferes Huarte posaven punt final a la gresca i, convertits en un núvol de fum agre i pastós, embolcallaven aquell fugaç «Gloria a San Narciso» que aviat, com la mateixa glòria dels humans, passava de ser cascada de lluentons a fumera, a memòria i a no-res.