Fundat per Ermessenda de Carcassona l'any 1017, ha mantingut la seva travessia històrica fins als nostres dies, llevat de breus interrupcions en èpoques conflictives. Aquesta vida contínua ha fet que, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt se'n ressentís. Afegits i reformes, no sempre encertats, si bé hi han desfigurat la puresa dels estils, n'han configurat la imatge actual, fortament impregnada de palpitació històrica. Una visita al monestir de Sant Daniel, amb la seva església discreta i estranya per la seva planta de creu grega i pel seu absis central enderrocat i ampliat al segle XVII, amb el seu claustre romànic inaccessible (que té una segona planta gòtica maldestrament afegida), amb l'horrible frontó eclèctic, amb l'hort encerclat per una alta tàpia, amb monges que, si d'una banda encara canten gregorià, d'una altra es barallen amb els ordinadors, que, si saben restaurar pintures i escultures, espero que no hagin oblidat els brodats i les confitures, una visita al monestir de Sant Daniel és, per als obsessos del pas del temps i de la fugacitat de la vida, una experiència profundament encoratjadora. Estic parlant, és clar, d'una visita espiritual. Perquè, a Sant Daniel, no hi ha pas res a veure, o gairebé res. No és cap museu, ni hi ha horaris de visita. Les monges hi fan la seva vida tranquil·la (la processó va per dintre), i, el visitant espiritual, el que ha de fer és acostar-s'hi, passar-hi a prop, potser entrar a l'església si es l'hora de vespres, i poca cosa més. El visitant espiritual, el que ha de fer és simplement recordar-se de l'existència d'aquest monestir, i intentar comprendre.