És evident que Quim Borralleres, judicat amb el criteri de qualsevol senyora de sa casa, fou un pèssim ciutadà, que se n'anava a dormir a la matinada i es llevava a migdia; que amb prou feines li tocava el sol; que es passava l'existència seient, xerrant i fumant; que al vespre començava a tastar la beguda i que passada mitjanit, potser en portava un excés; que no practicava cap religió; que si convenia renegava com un oriol; que no feia vida de societat ni enviava rams de flors a ningú; i que, relapse de la més negra solteria, vivia sol com un mussol, en un piset del carrer del Bisbe; un piset sense presentació, on solia encauar-se fastiguejat de tot i amb una mena de problemes morals i sentimentals, gratuïts per a qualsevol persona de païdor corrent, però que a ell el torturaven i el perseguien sempre, com un gran vol de rates-pinyades.
Quim no tenia ni germans ni cosins ni parents de cap mena;
fins als trenta-vuit anys va viure més aviat curt d'armilla, pendent de la gasiveria del seu pare. Aquest progenitor seu era un vell raríssim que, havent fet la seva joventut a Cuba, on s'establí de sastre, es retirà molt aviat de l'ofici i vingué sobre aquest país arrossegant la sòrdida existència de l'usurer. Quim fou el fruit tardà del matrimoni del singular sastre, el qual, després de veure morir un grapat de criatures, pogué pujar la darrera de totes, el nostre Quim, a qui, per aquells misteris de la biologia, no va sortir mai el pèl a la cara.
Ara bé, el lector pensarà que una mena de subjecte com aquest Quim, el qual, vist de portes enfora, no em queda més remei que descriure en la forma que ho he fet, si no era indesitjable no podia oferir gran cosa com a subjecte de virtuts i de bons costums, i jo surto al pas del lector i afirmo rotundament que, per una d'aquelles raríssimes i imponderables paradoxes, Quim Borralleres fou la criatura més neta de cos i ànima, més íntegra, més noble, més desinteressada, mes abnegada, menys falsa, mes sincera, mes comprensiva, més enamorada de les coses nobles, més abominadora de les mesquines, més servidora d'un ideal i més fidel al seu poble i a la seva ciutat, més amiga dels amics, més justa en el consell, més sol·lícita en la desgràcia, més constant en la companyia i, en una paraula, la més moralment estimable que jo hagi conegut mai dins 1'emmidonada convivència de guineus i de conills porquins, que constitueixen la base de les societats humanes. Ho fou tant per damunt del corrent, que estic segur que abans d'ell no es donà en aquest país un exemplar de la seva justa categoria, i, tal com van les coses, és gairebé impossible veure'n sortir un de nou que, ni de lluny, pugui contrapuntar-se-li.