En un moment determinat del segle XIX, a Catalunya la gent va descobrir la virtut curativa de les aigües del país i es començà la construcció de balnearis. Els balnearis catalans en general acostumen a ésser a peu pla i, i si és possible, encara una mica més baixos que el nivell de les carreteres. Els constructors, d'acord amb la medicina, imaginaren que les senyores que anirien a prendre les aigües tindrien l'histerisme arrapat a les cames en forma de ganduleria integral i que per a aquesta mena de malaltia el millor són els indrets enclotats i humits, amb arquitectura oriental o eclesiàstica. Gairebé tots els balnearis, que acostumen a ésser d'una mateixa època, o tenen forma de convent de monges caputxines o tenen forma de cromo de xocolata representant una escena de Les mil i una nits. La forma oriental obeïa al fet que aleshores a Catalunya no es banyava ningú, i el capitalisme d'aquella època tenia una idea peculiar sobre les ablucions una mica complicades; es creia que els banys eren un invent pecaminós i desabusat introduït en el nostre país pels moros. El tipus més clàssic de balneari oriental és el Vichy Català de Caldes de Malavella; el tipus eclesiàstic es pot apreciar per exemple a les Termes Orion, a Can Blancafort de la Garriga o a Can Montagut de Ribes. [...]
Com que la vida ha variat considerablement, avui dia els balnearis catalans fan encara més que mai l'efecte de cosa ensorrada, humida, profundament ensopida i eclesiàstica, i és per això que quan jo em deixo caure en un balneari del país, em fa l'efecte que em fico entre dos fulls d'una d'aquelles edicions monumentals relligades d'or i pasta, que feia la casa Montaner i Simón, i que entre els dos fulls em quedo premsat, ofegant-me lentament, sentint la pressió del llibre i la pressió de l'Exposició Universal, de mossèn Collell, de la Reina Maria Cristina i d'en Rius i Taulet.