En la part baixa d'aquest palau...

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: L'aperitiu (Obres completes) , 1986

En la part baixa d'aquest palau, abans hi havia xivarri de cavalleries i senyors de barret de plomes; és possible que de tant en tant saltés alguna ganivetada; ara no hi ha res més que un cafè, mig cafè mig taverna, que en diuen a cal Noi-Noi. Aquesta paraula repetida fa pensar en un llunyà riu asiàtic.

El sostre de cal Noi-Noi és baix, i tot gasta una pintura d'ala de passerell. Encara que sense gens de truc ni d'intenció, diríeu que és una taverna parada pel turisme sentimental.

Darrera el taulell dormen mitja dotzena de bótes estibades. A la paret, damunt les bótes, hi ha tres quadrets: són tres cromos visitats de mosques. Dos representen dues belleses picants de l'època del polisson; el tercer, que és el del mig, representa el papa Lleó XIII. La presència d'aquest príncep escardalenc passa desapercebuda de la resta de la taverna. Les taules i les cadires són com les dels escenaris on es representa Don Joan de Serrallonga; fa setanta-dos anys que, en un racó de cal Noi-Noi, hi ha un ram de flors artificials, delicadíssim. Les pintures d'Odilon Redon són l'equivalent únic d'aquest ram de flors.

A la tal taverna, hi havia anat molt un home pintoresc del país que li deien el «Notxes». Aquest home ja és mort, però la seva ànima ha quedat penjada al sostre. Conten que quan tocava la una al rellotge de la catedral, es posava la mà al clatell com si li haguessin tirat un roc.

Ara hi ha altres ànimes amables que juguen al canari; hi ha el Xeripitu, que pesa cent quaranta-tres quilos, va mig vestit de tartaner i porta una gorra de vigilant, perquè abans feia anar dretes les orelles de les mules i ara passa les nits contant històries, corrent a cercar la llevadora si es presenta el cas i mastegant l'aire fred que engega l'arqueologia de la plaça.

Entre els habituals, un tortosí sec toca la guitarra i diu, com aquell qui dol i vol, unes quantes havaneres del repertori antic.

Tot això s'empassa deliciosament amb una mica de cafè negre, una copa de conyac i la conversa del fill de l'amo, profundament esportiu, amb un suèter de color de pela de llimona.

Aquí la gent canta poc i juga sense fe, però hi ha tracte familiar i l'establiment no té hora fixa per a tancar les portes. Això fa que les persones sensibles sempre deixin la cadira de cal Noi-Noi amb una punta de tristesa. Jo, quan trobo un lloc així, no me'n sabria moure mai.

La confluència precisa de l'arqueologia i el vi negre es perd en els racons de la població tocats de cartells de cinema, a la Rambla, mudada i opulenta, en el confort amable del casino; és per això que els nervis ens fugen cap a la plaça de l'Oli, cap al gust de les mitres i de les bótes ràncies.

A quatre passes s'aixeca una muntanya sense pretensions, tota cosida de vinyes. Darrere d'aquesta muntanyeta hi ha una llenca de mar una mica adormit i una mica garranyeu, que ara és llis i dolç com un sucre candi.