En els inicis del batxillerat el meu pare començà a portar-me algun diumenge al Romea, i després bastant sovint al Principal.
El Romea fou, doncs, el primer teatre que he conegut de debò i que em donà la sensació de les comèdies autèntiques.
Allí vaig aplaudir, que jo recordi, La Dida, La Pubilla del Vallès, La creu de la masia, El castell dels tres dragons i després obres més serioses com Les garses i Els vells, d'Ignasi Iglesias.
Jo vaig veure treballar el vell Santolària amb la seva muller, la gran actriu Adela Clemente. Vaig admirar Iscle Soler, Ermengol Goula i Fuentes. El gran actor Lleó Fontova ja no fou del meu record, i el substituí en aquella companyia excepcional l'actor Capdevila, que aquest sí que el vaig admirar en bastantes obres. De tots els comediants, el qui em feia més gràcia era Iscle Soler. En el paper de Baró de Santa Agnès, de La Dida, i en el Nasi del Castell dels tres dragons, m'entusiasmà, i jo després intentava imitar-lo. També recordo la impressió que feia vestit de municipal en Qui compra maduixes?, vora l'escardalenca comicitat de l'actor Fuentes. Tant l'un com l'altre no han conegut rival en papers d'aquella mena.
Enric Borràs, el vaig veure per primera vegada en Els vells, però jo era molt criatura perquè el drama de l'Iglésias em fes la requerida impressió.