Edicions 62 - 1981 - Barcelona
En els inicis del batxillerat el meu pare començà a portar-me algun diumenge al Romea, i després bastant sovint al Principal.
El Romea fou, doncs, el primer teatre que he conegut de debò i que em donà la sensació de les comèdies autèntiques.
Allí vaig aplaudir, que jo recordi, La Dida, La Pubilla del Vallès, La creu de la masia, El castell dels tres dragons i després obres més serioses com Les garses i Els vells, d'Ignasi Iglesias.
Jo vaig veure treballar el vell Santolària amb la seva muller, la gran actriu Adela Clemente. Vaig admirar Iscle Soler, Ermengol Goula i Fuentes. El gran actor Lleó Fontova ja no fou del meu record, i el substituí en aquella companyia excepcional l'actor Capdevila, que aquest sí que el vaig admirar en bastantes obres. De tots els comediants, el qui em feia més gràcia era Iscle Soler. En el paper de Baró de Santa Agnès, de La Dida, i en el Nasi del Castell dels tres dragons, m'entusiasmà, i jo després intentava imitar-lo. També recordo la impressió que feia vestit de municipal en Qui compra maduixes?, vora l'escardalenca comicitat de l'actor Fuentes. Tant l'un com l'altre no han conegut rival en papers d'aquella mena.
Enric Borràs, el vaig veure per primera vegada en Els vells, però jo era molt criatura perquè el drama de l'Iglésias em fes la requerida impressió.
A quarts a onze, tornaren els avions de Mallorca i bombardejaren, especialment, el centre de la ciutat. Jo, a quarts de dotze, des de Sant Andreu hi havia anat a fer algunes diligències. Una vegada realitzades, a quarts de dues, vaig passar per un pis del carrer del Bruc, tocant a la Gran Via, a fer una breu visita a la tia Esperanza Fontanilles, una familiar llunyana, d'edat molt avançada, que vivia amb una seva germana, que havia deixat el seu pis de la ronda de Sant Pere per viure amb ella i fer-se companyia en aquelles circumstàncies. Mentre parlava amb elles, sonaren altra vegada les sirenes d'alarma i aviat es començaren a sentir les explosions de les bombes i els disparaments dels canons antiaeris. Naturalment, les dues germanes, per la seva edat, no podien baixar a cap refugi. Per tant, ens quedàrem al pis, jo fent-los companyia. De sobte, se sentí una explosió tan enorme que semblà que feia tremolar la casa. L'explosió havia estat molt a la vora. Sense gairebé acomiadar-me d'elles, vaig baixar corrent les escales per veure què havia passat i, en ser al carrer, vaig veure que una enorme explosió havia tingut lloc a la mateixa Gran Via, però passeig de Gracia enllà, d'on s'alçava una gran fumera i polseguera. Hi vaig córrer tan de pressa com vaig poder. Panteixant, vaig arribar una mica més enllà del palauet que, posteriorment, fou el teatre Comèdia. L'espectacle era horrible: un tramvia havia estat tocat. Més endavant vaig saber que davant del cine Coliseum n'havia estat tocat un altre. A terra, es trobava estès el cobrador i, al seu entorn, la seva cartera de cobrament amb els bitllets i les monedes escampades, així com altres persones mortes o ferides, algunes d'aquestes queixant-se. Amb les primeres persones que arribaren, vàrem mirar d'atendre les víctimes. Les ambulàncies i els altres vehicles tardaren a arribar, la qual cosa indicava que el bombardeig havia causat víctimes en molts altres indrets de la ciutat. Mentre esperàvem la seva arribada, sentírem uns trets que petaven prop nostre. Sorpresos, miràrem d'on venien. No descobrírem res. Foren pocs. Era evident que havíem estat «paquejats». El paco només podia ser algú de l'anomenada Cinquena Columna, que volia contribuir a provocar la desmoralització dels barcelonins que pretenien aconseguir els bombardeigs franquistes. Finalment, arribà una camioneta i començàrem a pujar-hi els ferits. Després, em vaig retirar i vaig marxar a casa. Havia estat una altra experiència viscuda també inoblidable.
En acabar el segon any del batxillerat, els meus pares varen constatar que la ganduleria que ens creava un mínim esforç pedagògic no podia anar ni amb rodes. El senyor Martí i Barjau era perfecte, però la nostra vida de desvagats també ho era.
Aleshores s'ideà una solució mixta: el senyor Martí i Barjau continuaria venint una hora diària, i continuaríem matriculant-nos i examinant-nos a Reus, però la cultura, l'educació i l'orientació espiritual, les aniríem a caçar al carrer de Casp, en el col·legi dels jesuïtes.
Els Pares de la Companyia de Jesús, per a acceptar-nos, havien de sotmetre'ns a un examen previ, i aquesta cerimònia no deixà de fer-me una certa impressió: tres eclesiàstics que jo no sabia qui eren, cada un amb el bonet de quatre becs al cap, i amb una amabilitat sibil·lina, començaren a fer-me preguntes i a cargolar-me delicadament. De seguida s'adonaren que en matemàtiques anava bastant coix i que en llatí no podia aguantar-me damunt les cames. Això produí un contratemps, i a mi em deixà més que disgustat i avergonyit; encara que jo no en tenia la culpa, si només m'havien engegat un raig de llatí per satisfer les exigències del germà del bisbe d'Astorga. Després de posar-hi taps, i d'algunes reserves, els jesuïtes acabaren acceptant-me, i el dia quinze de setembre, que era quan començaven els estudis, vaig iniciar-me de debò en les batalles de la vida real i en llurs incòmodes conseqüències. Dec afegir la trista particularitat que, restant nosaltres a la torre de Santa Coloma fins ben entrat el mes d'octubre, el meu nou règim escolar m'obligava a llevar-me a quarts de sis del matí, agafar la tartana fins a Sant Adrià de Besos i el tramvia fins a la plaça d'Urquinaona, per poder ser al col·legi a un quart de vuit i evitar que em tiressin la porta pel nas; perquè els qui arribaven més tard d'aquella hora ja no eren admesos sense justificació de la família.