En aquesta època de fires, quan és alta nit i s'acaben els sorolls i les rialles, Girona es converteix en una gran harmonia d'ossos venerables. La ciutat perd aquella punta de greix i aquella suor banal i exagerada. Els convents de clausura, amb unes finestres com caps d'agulla, les escales que no s'acaben mai i menen a les casernes, i duen a la Seu, els carrerons on ploriqueja la llum d'un prostíbul, els palaus esgarrapats i mutilats en els quals viuen només que una vella sorda i una gata prenyada, tota la tradició plena de reuma i d'orgull, que no acaben d'endolcir les boires, ni les cebes, ni els pollastres del firal, ni les anques de les noies de disset anys, tota la Girona de debò, en el silenci de la nit tardoral, és una mena de vi únic que dóna l'embriaguesa de l'entusiasme.