Editorial Selecta - 1986 - Barcelona
En Puntí entra com si fos a casa seva, i en Quimet segueix completament d'esma.
La saleta està empaperada amb una decoració de florers de color de xocolata desfeta sobre un fons de crostó de pa. El paper cau a trossos i deixa veure la carn de la paret fumada, plena de teranyines. Al mig de la sala hi ha un braser, i al voltant dos homes d'uns cinquanta anys que xerren amb la mestressa; duen una bufanda al volt del coll, uns bigotis espectrals i el barret tou damunt els ulls.
Els dos homes es miren els xicots amb una gran tranquil·litat, amb una indiferència de calaixera. Ells no són a la casa pels motius pels quals hi acostumen anar la majoria de la gent. Es troben aquí perquè aquest és el seu lloc. Han vingut al món per encarar-se amb aquest braser, per parlar amb aquesta mestressa, per portar aquests bigotis i aquests barrets. La seva posició no pot ésser més desinteressada, fa molt temps que no han tocat la pell d'una dona ni han sentit cap desig de tocar-la.
De les dues portes mig badades que donen a la saleta, en ve un alè de catre en acció i una olor de saboneta i pólvors d'arròs massa carregats d'essència. A més a més se sospiten uns corredorets, i uns recambrons i unes escaletes que no s'acaben mai. L'arquitectura i la distribució d'aquesta casa, com la de moltes cases velles de Girona, dóna la sensació d'un pa de pedra tova on s'haguessin ficat els cucs i ells mateixos haguessin anat fent, deixant buits, galeries i espais sense cap mena de lògica.
La mestressa ha fet venir les nenes, que són tres. En Puntí es tira com una bala damunt el clatell d'una xicota de pèl roig, d'aires orientals, tota desfeta i sucosa com un bon guisat de peix. De les dues que en resten, la més baixa, que és moreneta i cenyideta, agafa pel braç el noi de la Belarda i amb una mirada li fa un massatge de mel per tot el cos. Després d'aquesta mirada en Quimet només ha tingut temps de tornar-se molt vermell i seguir com un perdiguer.
El rector del Seminari ha fet donar avís a en Quimet perquè es presentí a una audiència privada. Al cap de pocs dies del seu contacte amb el borrissol olorós de la Pura, en Quimet ha vist en els ulls dels professors i en els ulls dels seus companys una taqueta de color de bilis; aquesta taqueta, la duu als pulmons i se la sent cada vegada que respira com una mena d'angúnia, com un calfred irregular que tan aviat se li arrapa al clatell com al ventre: és la por. En Quimet és un covard dels bons, tots els intents de mossegada se li solucionen amb somriures farinosos, amb llàgrimes de clavegueró, amb mentides carregades de llimona que assaboreix i es passa per la llengua com una confitura àcida, amb un aplom i una voluptuositat perfectes. Ara, però, el sarronet de les mentides li sembla insuficient; l'entrevista amb el pare rector, se la troba al coll com el cop precís i glaçat d'una guillotina. [...]
— S'enganya, pare, vostè no em coneix, vostè no sap qui sóc; no em digui res més, per caritat, no em digui res més...
— Cregui'm, fill, en aquest estat nerviós en què vostè es troba, no és possible prendre cap determinació... Jo estic segur que s'aclarirà, que veurà les coses tal com són, que se sentirà humil, perquè Nostre Senyor li donarà forces suficients per a aguantar amb tota la resignació aquesta contrarietat i per a suportar el càstig que jo, cregui'm, fill meu, amb un dolor immens, em veuré obligat a imposar-li...
— Pare, estic seré i estic tranquil; ja m'ha passat tot, i li juro que no ploraré més...
—No juri, fill meu, no juri...
— Està bé, però des d'ara li dic que no admeto cap càstig, ni compliré cap càstig, i si faig nosa al seminari...
— No blasfemi, fill meu! Vostè no sap, vostè no pot comprendre el dolor i la pena que a mi em causen les seves paraules; a les milícies divines, quan es perd un soldat d'aquesta manera tan trista, tan lamentable, hi ha motiu per a plorar de debò. Si Déu no el crida pel camí del sacerdot, si el diable s'ha ensenyorit de la seva ànima, si és una víctima de l'orgull, de la ignorància o potser d'una mala companyia, fill meu, des d'ara queda expulsat d'aquest seminari, com una branca podrida que fa mal a l'arbre i com una ovella dolenta que perjudica el ramat. Que Déu l'il·lumini i li toqui el cor!...
En Quimet s'ha fregat el nas i les parpelles, s'ha aixecat i ha besat la mà del pare rector, i ha fugit escales avall, amb un fred pertot arreu i amb uns ulls injectats i humits, uns ulls que semblen fets a la brasa.
En aquesta època de fires, quan és alta nit i s'acaben els sorolls i les rialles, Girona es converteix en una gran harmonia d'ossos venerables. La ciutat perd aquella punta de greix i aquella suor banal i exagerada. Els convents de clausura, amb unes finestres com caps d'agulla, les escales que no s'acaben mai i menen a les casernes, i duen a la Seu, els carrerons on ploriqueja la llum d'un prostíbul, els palaus esgarrapats i mutilats en els quals viuen només que una vella sorda i una gata prenyada, tota la tradició plena de reuma i d'orgull, que no acaben d'endolcir les boires, ni les cebes, ni els pollastres del firal, ni les anques de les noies de disset anys, tota la Girona de debò, en el silenci de la nit tardoral, és una mena de vi únic que dóna l'embriaguesa de l'entusiasme.
En aquesta època de fires hi ha moltes boques untades i moltes espardenyes amb quatre arestes de boll a la sola, que se'n van pel carrer de Ballesteries i fan cap a l'església de Sant Feliu, per contemplar la mòmia famosa de sant Narcís, bisbe, patró de la ciutat.
Sant Feliu resulta un recargolament de pedra monumental i displicent, amb la caputxa mutilada pel llamp. És una església freda i magnífica; l'encens que hi cremen, en arribar al nas fa olor d'èter i de paper d'Armènia. Sant Narcís és una de les mòmies que produeixen més impressió. Va vestit de teles meravelloses i de pedres de valor, i la gran paperina de la mitra se li clava entre els ossos del cap. En definitiva, sant Narcís és una relíquia horripilant. Dintre l'urna hi ha moltes troques de coto fluix que després d'un cert contacte amb el mort curen el mal d'orella.