En acabar el segon any del batxillerat, els meus pares varen constatar que la ganduleria que ens creava un mínim esforç pedagògic no podia anar ni amb rodes. El senyor Martí i Barjau era perfecte, però la nostra vida de desvagats també ho era.
Aleshores s'ideà una solució mixta: el senyor Martí i Barjau continuaria venint una hora diària, i continuaríem matriculant-nos i examinant-nos a Reus, però la cultura, l'educació i l'orientació espiritual, les aniríem a caçar al carrer de Casp, en el col·legi dels jesuïtes.
Els Pares de la Companyia de Jesús, per a acceptar-nos, havien de sotmetre'ns a un examen previ, i aquesta cerimònia no deixà de fer-me una certa impressió: tres eclesiàstics que jo no sabia qui eren, cada un amb el bonet de quatre becs al cap, i amb una amabilitat sibil·lina, començaren a fer-me preguntes i a cargolar-me delicadament. De seguida s'adonaren que en matemàtiques anava bastant coix i que en llatí no podia aguantar-me damunt les cames. Això produí un contratemps, i a mi em deixà més que disgustat i avergonyit; encara que jo no en tenia la culpa, si només m'havien engegat un raig de llatí per satisfer les exigències del germà del bisbe d'Astorga. Després de posar-hi taps, i d'algunes reserves, els jesuïtes acabaren acceptant-me, i el dia quinze de setembre, que era quan començaven els estudis, vaig iniciar-me de debò en les batalles de la vida real i en llurs incòmodes conseqüències. Dec afegir la trista particularitat que, restant nosaltres a la torre de Santa Coloma fins ben entrat el mes d'octubre, el meu nou règim escolar m'obligava a llevar-me a quarts de sis del matí, agafar la tartana fins a Sant Adrià de Besos i el tramvia fins a la plaça d'Urquinaona, per poder ser al col·legi a un quart de vuit i evitar que em tiressin la porta pel nas; perquè els qui arribaven més tard d'aquella hora ja no eren admesos sense justificació de la família.