El servei de la casa mobilitzà els cotxes i els telèfons. La primera en arribar va ésser Hortènsia Portell. Hortènsia estava emocionada de debò, i amb els dits una mica inhàbils va ésser ella la que va vestir el cadàver de Pilar. Bobby, arrapat a l'espectre groguenc de la seva mare, no volia veure ningú; Hortènsia l'agafà pel brac, per endur-se'1 d'aquell espectacle inútil.
Bobby va besar-li la mà amb un agraïment infinit; només Hortènsia i ell podien comprendre la gràcia i la bellesa d'un cos de vuitanta anys, que, glaçant-se de mica en mica, s'enduia l'aire més excels d'una Barcelona que ja ha passat.
—Ets una bona amiga. Hortènsia, ets una bona amiga...
Pilar Romaní va aclucar els ulls una matinada del mes de juliol. En el terrat de la casa del carrer Ample els falciots i les orenetes feien els xiscles de la gran indiferència.
Les parades de la Rambla estaven atapeïdes de roses blanques i vermelles, d'aquelles roses que Pilar Romaní deia que eren exactament iguals que les roses del seu temps.
A la Rambla s'hi sentia una olor barrejada de noctàmbula, d'excursionisme i de democràcia. Els taxis grocs s'enduien cap a dormir les escorrialles de la tristesa i de la prostitució.
Entre les roses vermelles, caminava, una mica insegur, un home gris, de galtes indefinides, d'edat indefinida, amb l'estómac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles.