El qui l'acompanyava, no tan lluent ni tan vistós, semblava, però, carregat amb bales de molta més malícia. Aixafat d'espatlles, d'aire fatigat i d'ensopidíssim aspecte, sota el barretàs de color de canyella, molt ample d'ales, ostentava un rostre de cacic destituït; d'aquells cacics de remota tribu americana als quals, després d'haver-se atipat de pumes i guacamais, clavaven una gran pallissa i deixaven a quatre grans de blat de moro. És a dir, feia la cara d'un home vingut a menys i a qui el negoci no rutlla. A desgrat d'això, no podia ocultar la grandesa del seu nas ample i bastant esclafat i dels seus llavis molt carnosos i una punta moradencs, que em feien pensar en el morro dels peixos de gran profunditat; llavis provocadors d'angúnies perquè mantenen una repulsiva llefiscor de víscera que sofreix. Jugaven amb el nas i amb la boca, uns pòmuls potents, acusadíssims, i una mandíbula d'estructura simiesca, que semblava que el greix acabava d'abandonar, i restava només per a protegir-ho tot una pell gruixuda, entre enfarinada i groguenca, maliciosament arrugada com la de les mòmies, o com la delsotabarba de les iguanes; i aquesta particularitat concedia a la galtassadel subjecte les aparences d'una raríssima i verinosa fruita. En el pis superior del rostre radicava la part celestial del personatge, constituïda per la regió dels ulls. Però era un cel que havíeu de pescar a través de teranyines i de mals endreços; perquè després de vèncer la part tenebrosa d'un món de pelleringues de color de sangtraït i d'unes celles atapeïdes, com fabricades de pinassa, amb molt bona voluntat, li caçàveu la lluentor líquida dels ulls; uns ulls amb reflexos de nacre, i amb qualitats d'ostra paradisíaca; i us apoderàveu de la seva llambregada, sensible com la d'un gitano enamorat o com la d'un toro després de la quarta banderilla.
La indumentària d'aquell cavaller era de bona filiació, però més aviat tronada. La duia tota protegida per un gavany històric de color de tabac madur, amb les solapes d'una pell diguem-ne de mart gibelí però tangastada i andarejada per aquests mons de Déu, que més que de bèstia deluxe semblava de gata de porteria.
En el moment que Montaner i jo arribàvem a la tauleta, el cavaller del gavany treballava sobre un platet de postres i es duia als llavis un dolç d'aquests que en diuen lioneses de crema; se'l ficava tot sencer a la boca —perquè li hi cabia de sobres— i feia un mastegar de tortuga indiferent. Part de la crema, però, li sobreeixia pels llavis, i ell, com si res, se'ls llepava amb la majestat d'un bou que es llepa el morro. Aquell personatge posseïa una mena d'impudor diví, i es mirava el món amb un desdeny absolut, com si la plaça de Catalunya i tot el que tenia a l'abast dels ulls fos una gran peixera plena de granotes.
Montaner va dir el meu nom i el nom del diplomàtic, i no digué el nom del mastegador de lioneses perquè hauria estat poc elegant i, a més, jo ja sabia perfectament que el tal subjecte era Rubén Darío.
La mà de Rubén tenia aquella llargada de dits i aquella tàctil intel·ligència dels simis; però, en el moment d'estrènyer-la, s'escapava tota la seva carn, i dins el palmell només us oferia els ossos; uns ossos tebis, i com enguantats, que produïen una vaga esgarrifança.
Jo per aquell home sentia il·limitada veneració, i, encara que parlés mig adormit i arrossegués les paraules com si tingués por de fer-se mal a les dents, o com si li fes angúnia sentir-se a si mateix enraonar en veu alta, no em quedava altre remei sinó mirar i callar, igual que si estiguésen un santuari.