El pont de Pedra és l'entrada al carrer Nou, que és el meu carrer, ho dic de bon començament. Hi he nascut, just darrera els vidres del primer balcó del principal del dotze, i hi he viscut fins als vint anys i encara hi visc a estones. Ara ve allò de «i el carrer Nou ja no és el que era», cosa en la qual tothom estarà d'acord. Però no tothom pensarà que és molt pitjor que abans. I dic molt pitjor perquè no cauré en l'error de la mitificació.
El carrer Nou sempre ha estat un carrer frustrat. Massa curt i massa estret, s'hauria salvat si s'hagués construït de cop i amb cases iguals, segons el projecte. Ara seria una unitat neoclàssica envejable. Però la construcció de les cases del carrer va durar més de cent anys i ara s'hi barreja tot, el neoclàssic desfigurat o restaurat, l'eclecticisme, el modernisme, el monumentalisme de postguerra, les primeres modernitats italianitzants dels seixanta i els desastres de l'especulació de les acaballes del franquisme. El ritme sedant de la meva infantesa, amb les botigues de tota la vida marcant el pas del temps amb els seus horaris, amb la gent prenent la fresca als balcons els capaltards d'estiu, amb les lluminàries de la Puríssima, les parades de torrons per Nadal, les alfombres de flors per Corpus i les «colgadures» pels dies assenyalats, s'ha perdut ja per sempre. Ara és un túnel sorollós on cotxes i motos passen contínuament i a tot gas, impossible per viure-hi. Cal tenir sempre els balcons tancats i barrats i fer vida a darrera. I per si el soroll i la pol·lució dels cotxes i les motos no fos suficient, els botiguers, els de sempre i els nous, s'han empescat d'afegir-hi música perpètua i els pobres veïns han de sentir la veu estoveïda de Julio Iglesias sis vegades al dia. Són els desastres de la vida moderna. I la vida moderna ha destrossat Girona. Tot l'Eixample, que tan bé havia començat, amb el pont de Pedra, el carrer Nou, la Plaça de sant Agustí, etc., aviat es va convertir en la trama caòtica que és ara.