El domicili de Maragall era el d'un burgès corrent d'aquells dies, sense res de notable que descobrís ni un refinament ni un gust original. La criada que ens obrí la porta ens féu passar al saló de la casa, guarnit amb els mobles feixucs de l'època del casament de don Joan, que fou aproximadament la que em va veure néixer. Eren els mobles funeraris de fi de segle, amb historiades motllures i amb la tapisseria d'un color granat sense estridències. En aquella sala, gerros, catifes i plantes d'interior, tot respirava la mitjana riquesa del temps, sense ostentació i sense imaginació. L'únic objecte que hi delatava la presència del poeta era un gran retrat de la seva esposa Clara Noble, vestida de Reina de la Festa, amb la Flor Natural a les mans, i segons la moda de 1904, que fou l'any que Maragall obtingué el premi d'honor i cortesia amb la seva «Glosa».
Dins l'ambient del saló, que no invitava a res patètic, jo sentia, no obstant, un cert tremolí a l'arrel de l'ànima, esperant la presència d'aquell home que per a mi representava el patriarca real de la religió dels meus somnis. Don Joan no tardà a comparèixer; Carner va fer la meva presentació, i la mà fina, enèrgica, nerviosa i endurida d'aquell home va estrènyer virilment la meva mà, encara tendra i poc treballada, de criatura de disset anys.
Jo, de Maragall vaig caçar primer de tot la lluentor oberta, dilatada i generosíssima dels seus ulls; ulls d'un negre blavós d'antracita, despullats i golafres per xuclar de dalt a baix la pinzellada essencial de tota cosa vivent. Em ressonà dins l'orella el to càlid, i com de bronze, una punta esquerdat i una punta rogallós, de la seva veu, i em va sorprendre un no sé què d'oriental vehemència en el tremolor dels badius i en el batec del llavi encomanant un gairebé imperceptible moviment, a la seva rígida barbeta d'un negre intens, amb quatre fils de plata.
El restant, la seva estatura més aviat reduïda, la magresa, el color d'oli cremat, el coll baix folgadíssim amb la corbata de gran nus, la indumentària endreçada d'un gris normal i tot el que en ell era circumstància de presentació i de correcció, ho vaig anar observant i destriant amb calma, perquè en la figura d'aquell home res no punxava tan ràpidament els sentits com les tres coses que he apuntat abans: els ulls, la veu i la vibració del llavi i de les aletes del nas.