Don Joan em dugué a fer una visita a Maria Antònia Salvà, que vivia amb un germà seu bastant curiós. El senyor Salvà ostentava un bon bigoti negre i vestia amb arrogància; més que un cavaller mallorquí semblava un militar de Ciudad Trujillo.
Maria Antònia duia un gipó vermellenc, molt cossat i molt tapat. La seva veu era agradable i prima, i a mi va resultar-me la veu d'una novícia de convent de clausura. Encara es mantenia fresca i jove i respirava una sensibilitat molt tendra i un caràcter tímid, dins unes formes més aviat plenes, de pubilla rural. Ens va llegir algunes poesies, i la seva veu aleshores es posà en tensió com una ala d'oreneta. Jo, de les poesies, només en vaig caçar l'imponderable accent d'aquella dona, que per a mi tenia tota la delicadesa d'una antiga capsa de música.