Del braç de Pep Massó vaig penetrar en la primera penya literària, que fou la famosíssima de "L'Avenç".
Entre els meus joves lectors, ¿hi ha algú que tingui una idea vaga del que va representar aquella penya en la vida intel·lectual del país? És possible que sí, perquè en pretèrits papers quedà constància de la seva realitat; però asseguraria que avui dia som ben pocs els qui podem donar fe dels pèls i senyals, dels sospirs, de les rialles, del tabac i del perfum d'aquella penya.
Què era "L'Avenç"? Doncs era una llibreria, una casa editorial, una impremta, un cenacle d'artistes i d'homes de lletres, i era a més una mentalitat, una modalitat i una manera d'agafar entre el dit gros i l'índex el propi univers, per olorar-lo, tafanejar-lo i definir-lo amb una vehement, irresponsable i desinteressada passió.
Dins la bibliografia catalana, "L'Avenç" representa el primer esforç per a una noble impressió. Des dels seus principis va tenir una unitat ortogràfica inspirada en la ciència gramatical del qui aleshores encara era un jove professor de química a Bilbao, i es deia Pompeu Fabra. L'ortografia de "L'Avenc" va influir força en la confecció de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis.
Quan jo vaig conèixer el local i els homes del seu cenacle, "L'Avenç" ja portava mitja dotzena d'anys gloriosos. La flor d'aquells anys fou la revista "Pel & Ploma", que vingué darrera de "Els Quatre Gats" i de "L'Avenç".
L'eficàcia d'aquell establiment, la proclamaven els cent i tants volums de la seva "Biblioteca Popular", de cobertes vermelles, que per dos rals donà la millor literatura catalana d'aleshores i un devessall de traduccions, algunes molt apreciables.