De seguida que ens assabentàrem de la mort, jo vaig anar la tarda mateixa a la casa del carrer d'Alfons XII. En el saló on m'havia rebut per primera vegada, la disposició dels mobles havia canviat. Davant del balcó s'havia improvisat la capella ardent. El cadàver del poeta, disposat sobre una mena de túmul, es perfilava a contrallum i feia un efecte màgic. Don Joan, magríssim i amb el color més de fusta que de cera, produït per la mort, dins l'hàbit de frare caputxí, i amb els peus nus, inclinats enlaire, no produïa ni l'aspecte anguniós ni l'estampa o tètrica o deformada de tants cadàvers. Semblava realment una delicadíssima estàtua de la millor imatgeria espanyola, dins aquell estil austeríssim del Sant Bru d'Alonso Cano.
Vaig estar una estona ben llarga vetllant aquell espectacle desolador i meravellós al mateix temps. Allí ens trobàrem una colla d'amics, i d'allí vaig sortir per tancar-me a l'«Ateneu Barcelonès» i escriure el meu article sobre la mort de don Joan. Em penso que era aquell el primer dels meus articles, perquè abans només havia publicat alguna poesia als diaris. Vaig portar-lo a «La Veu de Catalunya» i el vaig donar a Josep Morató.
Després de sopar, encara vàrem ser uns quants que ens citàrem per vetllar el poeta, perquè ens recava deixar-lo de veure definitivament. Puc jurar que la mort de Maragall em produí un dolor autèntic. Em semblava que la meva desgràcia era gran, perquè jo tot just havia encetat la seva coneixença i veia desaparèixer en don Joan l'home amb el qual jo m'hauria sentit més lligat i que millor hauria pogut comprendre i estimar tot allò que jo em creia capaç de fer, i de què — jo n'estava seguríssim — ell no s'havia adonat ni ho havia previst, potser per timidesa meva.