De l'espectacle del carrer ja en tenia prou; el que havia vist era com una taca d'aquests àcids que no s'esborra fàcilment. A cinquanta metres del dispensari, es reconstruïa la mòbil indiferència dels rostres, de les sabates, de les gorres i les camises. Camí de la Rambla, les parets i les botigues s'anaven tornant grises i reservades com un que s'arregla les mànigues i els punys després d'una baralla. A la boca del carrer de la Unió, les tauletes de l'«Orxateria Valenciana» suaven el sucre, les xufles i la modèstia de quatre generacions. Eren les set de la tarda i feia una calor sobtada de mes de juny, amb envelat de boires.
A la Rambla, el que a ell li semblava més humà i més comprensiu eren els clavells rebentant a les parades de les floristes, i les boles dels ventres dels pardals enforquillades a les branquetes dels arbres.
Almenys aquests éssers no li escopien a la galta l'agressiu egoisme dels ulls que passaven. Ulls a milers. La Rambla anava plena. Amb aquella inconsciència, aquella manca de compassió i aquell escoltar només les veus pròpies que dóna el caminar per la Rambla a qualsevol hora del dia. La gent no tenia cap culpa si se'l mirava com un de tants, sense preocupar-se ni poc ni molt de qui era ni del que li acabava de succeir.
Va seure a la terrassa d'un cafè i va demanar una cervesa; a la butxaca li quedaven vuitanta cèntims: just el que necessitava per a la cervesa í la propina.
[1] Sagarra, Josep Maria, Vida privada dins Obres completes, Barcelona: Editorial Selecta, 1986, p. 327-328.