De la catedral romànica es guarda en el Museu Capitular el famós Tapís de la Creació, que de fet és un brodat. De lectura complexa, ha estat descrit i estudiat per savis de tota mena, i ho seguirà essent perquè és tremendament suggestiu. La figuració hi és esquemàtica i ingènua i de gran plasticitat (aquests monstres aquàtics, cetacis mig peix i mig dragó, cranc imponent i serp refistolada, i aquest repertori de volàtils: mig agrons mig cigonyes, mig esparvers mig paons!). I el temps li ha anat a favor, ha destenyit les llanes i n'ha apaivagat l'esclat, ha igualat els contraris i s'ha menjat figures. El temps és savi. I jo, que sempre he considerat aquest tapís com el manuscrit rosegat que guarda el secret de Girona (la catedral només és l'arca que guarda aquest manuscrit), amb els anys he après a veure-hi la lliçó del temps: hi ha un origen, aigua i elements, sol i lluna, vegetals i animals i l'animal home: la matèria. I hi ha un esperit volant sobre les aigües, sobre la matèria, sobre l'animal home. I és aquest esperit que fa que l'home sigui l'home i que sigui capaç de tenir consciència de l'origen i de la fi, que estableixi en seqüències el pas del temps, que fundi la memòria. Déu no en té, de memòria. La memòria és estrictament humana. I aquest tapís és el plànol inicial d'aquesta memòria, i és meravellós que just quan començava a ser-hi representat un episodi «massa històric», el de la Invenció de la Creu, el temps se l'hagi menjat i n'hagi deixat només les traces com per dir: aquí comença la memòria, aquí comença la creu de la memòria, perquè la memòria és una creu.
Incoherent, fraccionària, partidista, injusta, sentimental, dura, voluble. Sempre a punt per fabular i inventar històries laterals (com al tapís) i sempre a la intempèrie, a la mercè dels quatre vents (Septentrio, Subsolanus, Cephirus i Auster, com al tapís), que se li enduran fragments i la deixaran (com han deixat el tapís) destenyida i rosegada.