Barcelona bullia, tot era un sofregit de grandesa i de campi qui pugui. Els ulls, les galtes, el nas i el sexe de les persones trobaven esplais infinits. Les festes nocturnes de l'Exposició eren realment un somni, un prodigi que esborronava els barcelonins. «D'on sortiran els milions per pagar aquest devessall?», deia l'home del carrer, amb una criatura a cada braç i un gosset sortint-li d'una butxaca de l'armilla. L'home del carrer parava el pit perquè tot el blau, tot el verd, tot el rosa, tot el misteri de la font del Palau Nacional, li esquitxessin la corbata de ballets russos, de llàgrimes de nereida i de bromera de l'altre món.
Els sopars d'Ambassadeurs, de la Rosaleda, de Miramar i els més econòmics de l'Hostal del Sol i de La Pèrgola, junt amb el vi i les ametlles torrades del Patio del Farolillo, varen dilatar la inconsciència gàstrica del país. Tothom que tenia cinc duros, i encara que no els tingués, se n'anava a Montjuïc. Quan es tancava l'exposició, les Rambles i els cabarets rebentaven. L'esquadra americana engegava a darrera hora uns ninots agegantats, vestits de criatura, inflats d'aiguardent i de màlaga, que queien pels bancs o duien les dones a coll i be, i després una mena de generals lluents i desllorigats com un xarleston els reduïen a cops de porra, els estibaven en un camionàs i quan eren a la Porta de la Pau els llençaven als canots, i aquells mariners queien dintre la fusta, i feien un «xap» de bala de cotó mullada.