Aquesta Vilafranca gloriosa, teològica i reaccionària representa un dels solatges més alcohòlics de la nostra cultura i de la nostra tradició. Respirant tal clima, jo em sento tranquil del tot, i m'hi trobo com el peix a l'aigua. Per això m'agrada tant passar per aquests carrerons impossibles que cenyeixen les costelles de la catedral de Vilafranca. Aquests carrerons semblen fets amb la mala intenció de premsar el fetge de la majoria dels mortals; a mi, no sols no em premsen el fetge, sinó que m'omplen d'un aire dens, de cementiri en ebullició i de celler en calma. Aquest aire és més sa i més fort que aquell que es va a caçar dalt de les grans muntanyes pelades.