Aquelles dames i aquells cavallers varen deixar els dos cotxes que els conduïen davant del «Lion d'Or», i varen entrar a peu pel carrer de l'Arc del Teatre. Era la una de la matinada, i aquell carrer bullia una mica d'ombres amb la direcció distreta, estava ple de gasos amoniacals, i a terra, de tant en tant, hi havia un gat mort que dormia el seu fàstic etern damunt d'un llit de peles de taronja.
Les dames anaven un si és esverades, trepitjant escombraries i líquids infectes, però plenes d'interès i amb la il·lusió de veure qui sap què. Les cantonades i els carrerons que contemplaven, perdent-se dintre una vaguetat de tinta, més que excitants arterioles amb temperatura viciosa, feien l'efecte d'una gran pobresa, d'una gran brutícia, d'una desolació resignada i humil. Al carrer de Perecamps, que baixa cap al carrer del Cid, s'adonaren del color tètric de roig de farmàcia que es desprèn del gran anunci lluminós de «La Criolla».
Tiraren avall, i es trobaren en aquell tros del carrer del Cid, arranjat amb força solta pel Patronat de Turisme i Atracció de Forasters. Aleshores, aquells barris es preparaven per a l'exposició, i els explotadors anaven a caça de xinesos, de negres, d'invertits truculents, i de dones extretes de la sala de dissecció de l'Hospital, que a mig esquarterar els posaven unes faldilles verdes i un xal de gitana, i amb una mica de bacallà en remull els repenjaven dues coses que volien ésser dos pits; un cop guarnides així les clavaven amb un clau de ferrar cavalls a la porta de les cases més estratègiques.
Entre aquelles dones de sala de dissecció, se'n veien d'altres que eren vives i senceres, però que havien passat per un institut de desllorigament i deformació dels membres. Alguna, picant i fins bonica, però que li flotaven els pulmons dintre d'un bany d'aiguardent, llançava una veu ronca i de contracció estomacal com la que gasten les foques de les col·leccions zoològiques quan els llancen al nas una sardina passada. D'homes, se'n veien de tota mena, des dels mariners, els mecànics i els obrers perfectament normals, fins als pederastes amb els llavis pintats, les galtes amb crostes de guix i els ulls carregats de rímel. Entre la gent de sort estrinxolada, remenaven la cua una mena de pobres, d'esguerrats i de carteristes, que només es troben en aquells barris, o és possible que aquells barris els donen un maquillatge especial, i els mateixos homes posats a la Rambla ja són tota una altra cosa.