Aquell establiment era com el de tantes poblacions espanyoles. Un convent aprofitat des de l'època de la desamortització, amb el pati al mig i les aules al voltant. Emblanquinat, trist, fred, pestilencial i víctima de l'abandó. Tots els instituts ibèrics i celtibèrics de segon ensenyament tenien, en aquella època, el mateix aire i la mateixa desolada poesia. Ficats entre les seves parets, guaitant el campanar mut del convent i sentint els falziots xisclant ran de teulada, tant podien ser a Reus, com a Terol, com a Zamora, com a Baeza. El resultat arquitectònic i la tristesa sempre eren els mateixos i suposo que encara continuen si fa no fa. Antonio Machado és el poeta que ha comentat en una forma més sensible, i potser més justa, aquesta mena de coses.
En el pati de l'Institut em vaig trobar amb una colla de criatures com jo i de bordegassos més estirats, però en conjunt no érem en nombre excessiu, perquè aquells dies es destinaven a examinar els que venien de Barcelona, en concepte d'alumnes més aviat pobres de capital científic; és a dir, allí hi havia els gamarussos més gamarussos dels col·legis dels jesuïtes, dels escolapis i d'altres institucions notables.