A l'estiu sortíem rares vegades al carrer i gairebé mai a peu. La nostra felicitat relativa era -com ja he dit- el jardí. El gran jardí amb les seves avingudes, els seus parterres vorejats de grans pedres cobertes d'heura, amb els seus avets altíssims, el seu petit llac ple de peixos de colors, i les seves grutes de pedra tosca amb cascada i tot i una imatge de la Mare de Déu de Lourdes arrecerada dins una petita espluga. Un rierol, com un canal d'un metre d'amplada, recorria el jardí sinuosament, i aquí i allà passava sota uns pontets de grandària adequada. En aquell corrent d'aigües lentes s'hi criaven petites mates de créixens i, entre les pedres de la vorera, una planta molt delicada de fulles de dos colors anomenada picardia. Al rierol abundaven els capgrossos: cada dos per tres sotmetíem un exemplar al consabut experiment de la seva metamorfosi en granota, el qual mai no reeixia completament. En el nostre jardí hi havia també glorietes amb taula i cadires de ferro, galliners a la part solella, un petit hort i, al fons, una caseta d'estil àrab i dimensions acordades a la nostra estatura d'aleshores, i que nosaltres convertíem ara i adés en castell, masia, temple, calabós, cova de lladres.
Recordo també uns coloms enormes -de raça mallorquina, deien-, incapaços de volar a causa del seu embalum; el racó dedicat a la cria del canari, la cacatua cridanera, impertinent i geniüda, el gabial de la gran plaça, ple d'ocells caçats a Castellar amb vesc o amb teles, verdums, pinsans, caderneres, gafarrons, pobres presoners, desesperats, sempre frenètics; i la parella de paons amb la insolent supèrbia del mascle i la presència insignificant de la femella resignada.