A l'Ateneu, vaig anar de dret a la penya de Joaquim Borralleres, de la qual coneixia elements, perquè, abans de ser soci, Valeri ja m'hi havia portat i ja havia fet la meva propaganda. Fou la nostra penya una expressió d'aire més o menys intel·lectual que a Barcelona aconseguí un pes considerable. Moltíssimes coses i esdeveniments de tots els ordres, que la gent del carrer ni remotament no podia suposar com es maquinaren, on s'engendraren ni d'on sortí la idea inicial, és seguríssim que varen tenir l'arrel en la nostra penya.
La seva característica fou una especial flexibilitat a incorporar nous elements, mantenint un nucli que gairebé sempre vàrem ser els mateixos. Amb el temps s'hi anaven afegint adeptes nous, que al cap d'una temporada se'n desprenien i eren substituïts per altres, però també es donava el cas dels qui s'adaptaven, dels qui descobrien una vinya espiritual en el nostre cercle, i aquells ja no se'n movien més.
Arribà un moment que en la vida de Barcelona la nostra penya va produir un cert respecte, i fins un cert pànic, a persones que s'imaginaven qui sap què referent a les nostres pacifiques activitats. Davant d'un projecte o d'una idea qualsevol, o d'una maniobra política, algú es preguntava: "Què dirà la penya de l'Ateneu?" I, encara que a l'Ateneu hi havia diverses penyes —la dels vells (que fou la mateixa que es reunia al Continental amb el nom de la del Santo Sepulcro), la dels metges, la dels advocats, la dels ni carn ni peix, i altres més—, quan es deia la penya de l'Ateneu la gent es referia a la nostra.