A la tarda de la meva arribada, don Joan Alcover m'acompanyà a casa de don Miquel Costa i Llobera, on passàrem un parell d'hores que no oblidaré mai. Mossèn Costa era un personatge de tanta qualitat que l'escampava i l'encomanava al més petit detall de casa seva, on tot era simple auster, però tot mantenia el vernís de la gràcia de l'amo.
Mossèn Costa, que per aquell plec de grandesa que marcà en la seva obra hom podria suposar més aviat solemne, era d'una dolcesa i d'una modèstia inenarrables. Parlava un mallorquí de luxe, com si l'hagués garbellat pels xiprers de Tívoli i pel bec de totes les merles de Valldemossa: però, madurat pels anys i amb l'autèntica corona d'home excepcional, mossèn Costa era tan humil, que fins semblava que volgués dissimular la dignitat de canonge, i aquell viril i lleoní poeta del Pi de Formentor i de La gran alzina de Mossa apareixia com un preocupat capellanet que prepara el novenari per a unes monges exigües.
Don Joan i don Miquel eren als meus ulls com dues criatures que en tutejar-se i parlar amb la familiaritat amb què ho feien, de les seves coses, em duien en un món insospitat per mi, completament distint del que jo els havia atribuït, a través del ressò de llurs poemes. Don Joan li gastava alguna brometa i don Miquel somreia i s'excusava delicadament; i quan don Joan li deia: «Homo, Costa, t'hauries d'espolsar ses madres!» indicant-li que era excessivament esclau de sermons i de petites feines piadoses, que era massa bo, que no tenia un no per a ningú, i que això el perjudicava en el seu ofici de poeta, don Miquel posava uns aires de tan resignat i de tan excel·lent persona, que, donada la categoria dels interlocutors, aquell diàleg agafava per a mi el gust d'un requisit espiritual complicadíssim; com si entre l'elegància de dos prestigis, gairebé de marbre, saltés la puça de la comicitat o el dimoniet de la trapelleria, a enriquir-los amb el llampec d'una picaresca situació inefable.