A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d'aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava —i encara conserva— l'aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d'una bona cuina i d'un servei que semblava que encara no s'hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d'un bon plat es trobava una mica amb l'emoció tremoladissa d'un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d'estruç, tenyida d'anilina, i a l'hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d'aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.
Agustí Casals es lamentava que aquest restaurant, potser afectat per la crisi o pels gustos de la gent, hagués vist emigrar l'antiga clientela de calaveres flamejants i d'entretingudes olímpiques. A l'hora de sopar amb la seva dona i amb Guillem, el «Suís» tenia una aire conventual i pacífic. A les altres taules hi havia algun estranger, el qual abans d'arribar a Barcelona ja coneixia la fama del restaurant, hi seia algun senyor dels habituals i dels fidels a la mateixa taula; però tot plegat feia un aire de dilluns.