Portal de la Vila

Autor: Joan Salvat - Papasseit
Obra: Mots propis i altres proses , 1975

Està sofrint un verdader calvari aquest arc que avui reproduïm, degut a la deixadesa dels veïns cultes de Centelles i la mala obra dels que frueixen tot fent-lo enderrocar. Aquest arc, únic, podríem dir, a Catalunya, com a record de la fortificació migeval, es troba quasi en runes i acabarà per desaparèixer si no s'hi posa una immediata i molt enèrgica esmena.

Es puja al monument —s'entén, a ço que en queda encara— per una històrica i curiosa escala de caragol, la qual serveix també d'esbarjo als ignorants iconoclastes. Es pot dir que ja no en queda res d'aquesta escala. I no parlem de la importància que donava a Centelles el posseir una veritable joia d'arquitectura a la mateixa entrada vella del poble, i de pur estil gòtic català.

La Mancomunitat de Catalunya deuria fer-se'n eco. Per sota del portal passa la carretera de Sant Feliu de Codines, de la Mancomunitat. Com sembla que ningú vol declarar-se'n propietari, seria bé que els diputats catalans acordessin quelcom per la restauració o conservació de ço que mereix tant de respecte. De l'arc de Centelles, ço que no malmeten els seus fills ingrats ja comença a enrunar-se i a caure per si sol.

Autor: Joaquim Renart i Garcia
Obra: Diari 1918-1961 (I) (Volum I (1918-1920)) , 1995

9 de novembre 1919

Tots vivien la tranquil·litat de la vila de Centelles que, dit sigui de passada, hi feia un griso que pelava. Hem provat la Verge gòtica en el nínxol del portal i hi era petita. Però els comentaris de les comares i dones del veïnat eren espantosos. Hem hagut d'aguantar un xàfec de crítiques: si era lletja, si era raquítica, si no portava corona, si estava groga, si era pelada, i si li agradava la caça perquè el Nin Jesús portava un ocellet. Que difícil és infiltrar el gust i sobretot el sentit comú! Quina manca d'educació hi ha arreu!

Autor: Josep Esteve i Cubí
Obra: Poemes , 2003

El portal de Centelles

No hi ha batents ni clau.
Aquest portal no és per a cloure res.
És l'obertura a un camí,
no cap a cims impossibles,
sinó endins de la terra,
la terra antiga,
on collim la primavera
com un guany d'esperança
o una pausa a la mort.
Ha posat ritme
a un llarg corrent de sang,
la vida de tants homes:
ulls esbatanats
a no sé quins somnis,
petites mans oloroses
a l'encalç de les flors,
braços feixucs de collita madura,
llavis ennoblits de les paraules
de la meva llengua
(la meva vella, dolça,
desemparada llengua,
que estimo follament).
Si posava, encara, aquest portal,
una mica d'ordre a la nostra mirada;
si ens donava accés a demà
sense desfer-nos de les arrels,
potser no fóra inútil la flama,
i el batec que ens commou
no seria l'efímer
onejar d'un instant.