Cafè del Coro

Dubto que hi hagi un estri vuitcentista més ben conservat...

Dubto que hi hagi un estri vuitcentista més ben conservat, en el país, que aquest Café del Comercio. És un document d'època veritablement típic, d'un sabor remarcable, d'un sabor pansit i arnat, inoblidable. És un establiment que sembla fet exprés perquè el públic que aplaudia el teatre del senyor Teodor Baró hi prengués xocolata. Fou freqüentat pel senyor Manuel Milà i Fontanals i els vilafranquins il·lustres del segle passat. [...]

En canvi, el Café del Comercio té un ambient tan intens, que mentre no el transformin serà la reminiscència pública del senyor Milà i els seus amics més completa de què disposa Vilafranca.

S'hi reunien, durant les tardes de la canícula - gairebé tots feien vacances -, amb aquell aire que tenien, casolà, posat, plàcid. El Penedès era un forn. Els raïms anaven madurant sota els pàmpols aspres amb l'escalfor del sol i de la terra rogenca i aterrossada. Vilafranca, impregnada de pols fins al moll de l'os, tenia el color de les veles dels carros: la petita granulació era perceptible al tacte. A les roderes dels camins hi havia tanta pols que, dels carros que hi passaven, només se'n sentia, en els sotracs, el soroll de les boixes. Pels tallerets i botigues de dins la vila, la gent s'hi movia amb aquella indolència, amb aquella economia de moviments que és necessària a l'estiu per a passar la tarda. El sol petava sobre les pedres antigues i daurades de l'església de Jesús, i el ressol, de color de vi blanc, feia tremolar la mitja penombra del Café del Comercio, situat a l'altra banda de la plaça. Les mosques feien una música de fons a la ciutat. Fou una tarda així, adormida en la sonsònia dels insectes, en la suor de les axil·les i en l'enlluernament del sol africà, que quedà provat fins a quin punt el senyor Manuel Milà tenia les idees estètiques arrelades.