Carrer de les Grases

Fins i tot...

Autor: Eugeni Perea i Simón
Obra: Les mallorquines , 1997

Fins i tot —i això ja sembla màgia o esoterisme de templers o rosacreus, però es del tot ver—, en un bell poble de la Terra Alta, Horta de Sant Joan, es donen alguns fenòmens calculats que són d'una tecnologia fina, còsmica, extraordinària. Horta és exactament com Picasso va pintar-la: de blocs de pedra, d'arcades sobre carrers, places amb porxos i teulades que s'abracen per filtrar només la claror blanca i perfumada d'aquesta comarca. Alguns vials són tan estrets que semblen canonades d'escopeta, i per això mateix resten tot l'any foscos i una mica florits en els sòcols: és el cas d'alguns carrers d'Horta propers a l'església parroquial. El dia de Sant Joan, però, es produeix el miracle: a l'eixida del sol els seus raigs d'estrena penetren per una escletxa oberta entre la casa de don Pedro i l'església, i la il·luminen amb una espessa i viva pols d'or batut el camí fins a encendre tot el carrer de les Grases; les pedres s'eixamplen com un pulmó que ha captat el iode marítim i el ferro dels balcons sofreixen una alquímia que els converteix en naus d'or suspeses a l'aire. L'efecte només dura uns minuts, després desapareix i el sol, ja alt, no torna a entrar en aquest carrer fins al 24 de juny de l'any vinent. Menys espectacular però amb un mateix halo de misteri era per a mi conèixer el pas del temps quan encara no coneixia les busques del rellotge.