Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En altre temps, a Tuïr eren importants la producció de terrissa, paper i bótes, però són activitats del tot desaparegudes. En l'actualitat, la principal indústria és la producció de vins i aperitius: les Caves Byrrh hi tenen uns cellers de gran magnitud, amb la tina de fermentació de roure més gran de tot el món; pesa un centenar de tones, buida, amb 10 metres d'alçada i 12,5 de diàmetre. Aquesta empresa, creada pels germans Violet a final del segle XIX, experimentà una gran progressió durant la dècada dels anys 1930, però després caigué en picat. El 1961 l'activitat hi fou represa de la mà de la companyia Dubonnet-Cinzano, que introduí productes nous. A la fi de la dècada següent se'n féu càrrec el grup Pernod-Ricard-Cusenier. En l'actualitat depenen d'aquesta empresa cellers de Talteüll, Espirà de l'Aglí, Ribesaltes, Sant Aciscle, a Perpinyà i Portvendres. A més, les velles caves Byrrh són un atractiu turístic molt important, que ha servit de base perquè els vinyaters agrupats dels Aspres hi hagin instal·lat al costat mateix el seu celler cooperatiu. A dins les caves o tenint a la vista l'antiga fàbrica podem servir-nos d'un text de Joan-Daniel Bezsonoff que tracta de Tuïr.
El poble de Tuïr ha crescut molt des d'aquesta època. Els darrers pagesos de l'Aspre s'estimen més baixar-hi que no anar a Perpinyà. Tuïr disposa de moltes facilitats. Bancs, un mercat, molts llocs per aparcar, supermercats i fins i tot un burger davant d'una capella romànica, incrèdula.
El 25 d'abril del 1930 va morir Josep Ribère, el darrer terrissaire de Tuïr. D'ençà que es va tancar el seu obrador, es va perdre tot un artesanat que contribuïa modestament a la bellesa del món. A banda dels càntirs i de les terrisses, reservats a la producció local, Tuïr era famós gràcies als cellers de Byrrh. No em vingueu amb aquest vermut nostrat. Deu anys enrere, una nit d'estiu en què feia molta calor, em vaig emborratxar amb una ampolla de Byrrh sense haver-ho premeditat mentre mirava Pierrot le ƒou de Jean-Luc Godard. Ara hi sóc al·lèrgic, tant al cineasta com a la beguda. Tant de bo em passés el mateix amb els aliments que engreixen.
Als cellers de Byrrh hi caben moltes bótes gegantines, altes i fortes com un concert de Bach. Quan era petit, aquests bocois, anomenats foudres en francès, m'impressionaven, ja que els associava amb la foudre (el llamp). Una miríada de trens sortien dels cellers i portaven la beguda preciosa a tots els confins de l'imperi. De Nouméa a Hanoi. De Casablanca a Damasc. La pròxima vegada que veieu una pel·lícula d'aquesta època, potser us fixareu en les parets clafertes de publicitats de Byrrh, un dels símbols de França, com les cançons de Charles Trenet, les samarretes Lacoste, els ganivets Opinel, els vins blancs de Saumur dolços com un vals, els jardins de Chantilly, les roses de Chenonceau i les minyones sentimentals de Musset.